Recuperar el bosc
(Publicat al Diari de Sabadell, 9 d'octubre de 2003)
Després de l’esforç de la ciutadania i dels mitjans públics per apagar l’incendi més important d’aquest estiu a Catalunya, ara toca recuperar el patrimoni forestal que hem perdut aquest passat mes d’agost. Aquesta pèrdua no només és emotiva i ecològica sinó també patrimonial per aquells que són propietaris d’aquests boscos i camps assolats pel foc. A Catalunya, el 78% dels boscos són de propietat privada, per bé que la majoria de la ciutadania en fem un ús públic d’aquests espais. El marc normatiu vigent, la política de determinades institucions públiques i privades d’adquisició de sòl forestal, i l’actitud secular d’alguns propietaris de garantir el pas són els factors que han permès l’ús públic dels espais forestals de la comarca. Per aquest motiu, és lògic que els propietaris forestals també es beneficiïn dels diners de tots els ciutadans per preservar i recuperar el patrimoni forestal.
Per tant, la tasca de recuperar el patrimoni forestal és col·lectiva tant dels propietaris, siguin públics o privats, com de la ciutadania que gaudim d’aquest patrimoni natural. Aquest binomi és important que presideixi el procés de presa de decisió de les mesures necessàries per recuperar els boscos que s’han cremat. Els responsables de promoure aquestes actuacions han de ser sensibles a les propostes que puguin fer les entitats ecologistes i excursionistes, pioneres en la defensa del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, així com de les demandes força raonables que la recent creada Plataforma Cendra van fer públiques al Coll d’Estenalles.
Cal esmentar en aquest punt que l’àrea afectada pel foc no es recuperarà per igual a tot arreu, és a dir, la resposta de la natura no serà homogènia. Per aquest motiu, les mesures que s’han de tirar endavant no poden ser iguals a tota l’àrea afectada. La resposta de la natura al foc bàsicament bé condicionada per la vegetació existent abans de l'incendi, la intensitat del foc, l’orografia del terreny i la climatologia. Pel que fa a l’incendi forestal de Sant Llorenç-Gallifa, podem diferenciar clarament dues àrees: la que s’ha cremat recentment més d'una vegada i la que no ha patit anteriorment cap mena de foc. Cal dir que la major part de la superfície afectada es tracta d’una zona amb presència de pinedes i alzinars que és la primera vegada que es crema.
En les zones on predomina l’alzinar, i el foc no hagi estat molt intens, s’ha d’esperar que les alzines rebrotin a partir de la soca o bé de la capçada; de la mateixa manera que ho poden fer altres espècies arbustives. En funció de la resposta de l’alzinar caldrà preveure més endavant altres actuacions per ajudar-lo, com ara la selecció, si s’escau, de rebrots.
Els pins, a diferència de les alzines, no rebroten. Per tant, de les pinedes madures es pot esperar que les llavors procedents de les pinyes germinin i puguin esdevenir plançons que segons les condicions climatològiques dels propers anys podran donar lloc a nous arbres. Els treballs de retirada de la fusta cremada en determinades àrees no són gens aconsellables pels problemes que poden comportar d’erosió del sòl, actualment desprotegit, i la consegüent pèrdua de llavors, potencialment favorables, per la recuperació natural del bosc.
En les àrees on s’hagin anant reiterant els incendis en poc temps, les espècies rebrotadores perden capacitat de rebrotar; això però, no vol dir que no ho facin. En aquestes àrees, les espècies com els pins encara no han assolit la maduresa que els permeten produir les llavors suficients per garantir una regeneració natural. Per exemple, la Vall d’Horta-Comabella és l’àrea que requereix més atenció ja que es fa difícil pensar que existeixi la capacitat, per part de la natura, d’una recuperació satisfactòria del patrimoni forestal. Aquesta es una àrea que ha patit diversos incendis durant la darrera dècada. Els forts pendents d’algunes àrees i l’erosió fan preveure la necessitat d’implantar mesures de retenció i protecció del sòl i recuperar la vegetació mitjançant la plantació de plançons i/o dispersió de llavors. L’elecció de les actuacions i la tècnica han de ser el resultat de les anàlisis tècniques que es puguin encarregar.
Finalment, cal insistir també en la necessitat de garantir la diversitat d’espècies que afavoreixen els ecosistemes forestals i no pensar que la presència de determinades espècies arbustives no són bones per protegir el bosc del foc. Moltes d’aquestes espècies arbustives i altres d’herbàcies són les primeres que colonitzen i protegeixen el sòl després de l’incendi forestal. La seva absència dificulta la recuperació dels boscos davant dels incendis forestals. Abans o després del foc, a la natura tot té una utilitat.
Sabadell, 29 de setembre de 2003.
Després de l’esforç de la ciutadania i dels mitjans públics per apagar l’incendi més important d’aquest estiu a Catalunya, ara toca recuperar el patrimoni forestal que hem perdut aquest passat mes d’agost. Aquesta pèrdua no només és emotiva i ecològica sinó també patrimonial per aquells que són propietaris d’aquests boscos i camps assolats pel foc. A Catalunya, el 78% dels boscos són de propietat privada, per bé que la majoria de la ciutadania en fem un ús públic d’aquests espais. El marc normatiu vigent, la política de determinades institucions públiques i privades d’adquisició de sòl forestal, i l’actitud secular d’alguns propietaris de garantir el pas són els factors que han permès l’ús públic dels espais forestals de la comarca. Per aquest motiu, és lògic que els propietaris forestals també es beneficiïn dels diners de tots els ciutadans per preservar i recuperar el patrimoni forestal.
Per tant, la tasca de recuperar el patrimoni forestal és col·lectiva tant dels propietaris, siguin públics o privats, com de la ciutadania que gaudim d’aquest patrimoni natural. Aquest binomi és important que presideixi el procés de presa de decisió de les mesures necessàries per recuperar els boscos que s’han cremat. Els responsables de promoure aquestes actuacions han de ser sensibles a les propostes que puguin fer les entitats ecologistes i excursionistes, pioneres en la defensa del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, així com de les demandes força raonables que la recent creada Plataforma Cendra van fer públiques al Coll d’Estenalles.
Cal esmentar en aquest punt que l’àrea afectada pel foc no es recuperarà per igual a tot arreu, és a dir, la resposta de la natura no serà homogènia. Per aquest motiu, les mesures que s’han de tirar endavant no poden ser iguals a tota l’àrea afectada. La resposta de la natura al foc bàsicament bé condicionada per la vegetació existent abans de l'incendi, la intensitat del foc, l’orografia del terreny i la climatologia. Pel que fa a l’incendi forestal de Sant Llorenç-Gallifa, podem diferenciar clarament dues àrees: la que s’ha cremat recentment més d'una vegada i la que no ha patit anteriorment cap mena de foc. Cal dir que la major part de la superfície afectada es tracta d’una zona amb presència de pinedes i alzinars que és la primera vegada que es crema.
En les zones on predomina l’alzinar, i el foc no hagi estat molt intens, s’ha d’esperar que les alzines rebrotin a partir de la soca o bé de la capçada; de la mateixa manera que ho poden fer altres espècies arbustives. En funció de la resposta de l’alzinar caldrà preveure més endavant altres actuacions per ajudar-lo, com ara la selecció, si s’escau, de rebrots.
Els pins, a diferència de les alzines, no rebroten. Per tant, de les pinedes madures es pot esperar que les llavors procedents de les pinyes germinin i puguin esdevenir plançons que segons les condicions climatològiques dels propers anys podran donar lloc a nous arbres. Els treballs de retirada de la fusta cremada en determinades àrees no són gens aconsellables pels problemes que poden comportar d’erosió del sòl, actualment desprotegit, i la consegüent pèrdua de llavors, potencialment favorables, per la recuperació natural del bosc.
En les àrees on s’hagin anant reiterant els incendis en poc temps, les espècies rebrotadores perden capacitat de rebrotar; això però, no vol dir que no ho facin. En aquestes àrees, les espècies com els pins encara no han assolit la maduresa que els permeten produir les llavors suficients per garantir una regeneració natural. Per exemple, la Vall d’Horta-Comabella és l’àrea que requereix més atenció ja que es fa difícil pensar que existeixi la capacitat, per part de la natura, d’una recuperació satisfactòria del patrimoni forestal. Aquesta es una àrea que ha patit diversos incendis durant la darrera dècada. Els forts pendents d’algunes àrees i l’erosió fan preveure la necessitat d’implantar mesures de retenció i protecció del sòl i recuperar la vegetació mitjançant la plantació de plançons i/o dispersió de llavors. L’elecció de les actuacions i la tècnica han de ser el resultat de les anàlisis tècniques que es puguin encarregar.
Finalment, cal insistir també en la necessitat de garantir la diversitat d’espècies que afavoreixen els ecosistemes forestals i no pensar que la presència de determinades espècies arbustives no són bones per protegir el bosc del foc. Moltes d’aquestes espècies arbustives i altres d’herbàcies són les primeres que colonitzen i protegeixen el sòl després de l’incendi forestal. La seva absència dificulta la recuperació dels boscos davant dels incendis forestals. Abans o després del foc, a la natura tot té una utilitat.
Sabadell, 29 de setembre de 2003.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada