Legislar el paisatge
(Publicat al Diari de Sabadell, 8 de desembre de 2004)
El Govern de Catalunya està preparant una nova Llei amb l’objectiu de promoure la protecció i gestió del paisatge. Segurament la iniciativa del Govern és prou noble però no del tot oportuna pel que fa al moment. Molt probablement en aquests moments el que més calen són mesures legals, solvents, per evitar la pèrdua de determinats espais naturals. Especialment en aquelles comarques, com el Vallès, on avui dia l’ocupació del seu territori ha esdevingut una de les principals “indústries”. Tot plegat afavorit pels tipus d’interès baixos, la seguretat d’invertir en el totxo i la permisivitat de certes administracions locals i supralocals.
El concepte de paisatge és prou abstracte i, per tant, la seva valoració i protecció és massa subjectiva. És a dir, interpretativa depenent de qui s’ho miri. De fet, l’avantprojecte de Llei, consultable a la pàgina web del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP), defineix el paisatge com: àrea, tal com la percep la col·lectivitat, el caràcter de la qual és resultat de la interacció de factors naturals i/o humans.
L’aposta pel paisatge, com element subjectiu per valorar el territori, desnaturalitza els criteris ambientals claus per garantir i argumentar la protecció, conservació i gestió del nostre entorn natural. Per tant, la contraposició d’aquests dos conceptes: paisatge i espais naturals sembla que guanya terreny. L’objectiu d’aquesta contraposició no és altre que substituir en l’imaginari col·lectiu el concepte d’espai natural pel de paisatge que com molt bé diuen alguns del seu promotors és canviant i dinàmic. No seria estrany que ben aviat hi hagi qui ens defineixi el camp de golf de Torrebonica i Can Bonvilà com un nou paisatge vallesà.
Aquest objectiu de desvestir la identitat del nostre patrimoni natural no és nou per part de determinats sectors professionals i polítics. Paraules com espai obert o espai lliure pretenen precisament reduir i simplificar el concepte d’espai natural. Per entendre’ns, què és un espai obert? La terrassa del bar? El balcó de casa? La plaça Sant Roc? Un camp de golf? L’aparcament del vapor Turull? La bassa de Sant Oleguer? Segurament és tot allò oposat a l’espai tancat. Pel que fa al concepte d’espai lliure pràcticament és molt similar a la idea d’espai obert però en aquest cas l’oposat és l’espai ocupat. En resum, dos conceptes espaials que poc tenen a veure amb el medi natural que envolta a la ciutat i l’asfalt. Segurament un concepte massa generalista per determinar el valor del territori no urbà.
És cert que a vegades associem la paraula espai natural només a aquelles àrees que gaudeixen d’una protecció legislativa concreta com poden ser els parcs naturals. Per tant, no ens ha de fer por reivindicar els espais naturals del Vallès en el seu concepte global, independentment que estiguin protegits o no. Fàcilment podem convenir que l’espai natural és tot allò que no és urbà i bàsicament el formen les zones agrícoles, forestals i fluvials. Per exemple, a Sabadell tenim l’espai natural de la Serrra de Pedralba on hi trobem camps, boscos, bardisses i torrents que conjuntament amb els camins i edificacions formen, en aquest cas, un parc agrari llargament reivindicat per la Unió de Pagesos, l’ADENC i la UES. Afegir però, que aquest ús de l’espai natural no s’ha de confondre amb l’identitat dels organismes vius i el medi físic que el configuren.
Així doncs, la proposta de Llei del DPTOP pot agradar més o menys, o bé trobar-la oportuna o no, però s’ha de reconèixer que és coherent amb la línia d’actuació i pensament dels seus responsables. Comentari a part, caldria reclamar major diligència per millorar l’actual marc normatiu. En aquest sentit s’hauria d’articular el concepte de desenvolupament urbanístic sostenible que avui s’apunta en la Llei d’urbanisme de 2002. L’objectiu seria consolidar els conceptes de sostenibilitat com a condicionants de les actuacions urbanístiques.
Tanmateix, caldria preguntar-se per les actuacions dels Departament de Medi Ambient, responsable de vetllar per la protecció dels valors naturals dels nostres ecosistemes. A les portes del primer aniversari de la constitució de l’actual Govern es troba a faltar cert dinamisme als responsable polítics del departament. L’existència d’una norma ambiental eficaç i l’extensió d’un PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) més proteccionista arreu del país, però especialment al Vallès i altres comarques de la Regió Metropolitana de Barcelona, és una tasca imperiosa.
Sabadell, 30 de novembre de 2004 .
El Govern de Catalunya està preparant una nova Llei amb l’objectiu de promoure la protecció i gestió del paisatge. Segurament la iniciativa del Govern és prou noble però no del tot oportuna pel que fa al moment. Molt probablement en aquests moments el que més calen són mesures legals, solvents, per evitar la pèrdua de determinats espais naturals. Especialment en aquelles comarques, com el Vallès, on avui dia l’ocupació del seu territori ha esdevingut una de les principals “indústries”. Tot plegat afavorit pels tipus d’interès baixos, la seguretat d’invertir en el totxo i la permisivitat de certes administracions locals i supralocals.
El concepte de paisatge és prou abstracte i, per tant, la seva valoració i protecció és massa subjectiva. És a dir, interpretativa depenent de qui s’ho miri. De fet, l’avantprojecte de Llei, consultable a la pàgina web del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP), defineix el paisatge com: àrea, tal com la percep la col·lectivitat, el caràcter de la qual és resultat de la interacció de factors naturals i/o humans.
L’aposta pel paisatge, com element subjectiu per valorar el territori, desnaturalitza els criteris ambientals claus per garantir i argumentar la protecció, conservació i gestió del nostre entorn natural. Per tant, la contraposició d’aquests dos conceptes: paisatge i espais naturals sembla que guanya terreny. L’objectiu d’aquesta contraposició no és altre que substituir en l’imaginari col·lectiu el concepte d’espai natural pel de paisatge que com molt bé diuen alguns del seu promotors és canviant i dinàmic. No seria estrany que ben aviat hi hagi qui ens defineixi el camp de golf de Torrebonica i Can Bonvilà com un nou paisatge vallesà.
Aquest objectiu de desvestir la identitat del nostre patrimoni natural no és nou per part de determinats sectors professionals i polítics. Paraules com espai obert o espai lliure pretenen precisament reduir i simplificar el concepte d’espai natural. Per entendre’ns, què és un espai obert? La terrassa del bar? El balcó de casa? La plaça Sant Roc? Un camp de golf? L’aparcament del vapor Turull? La bassa de Sant Oleguer? Segurament és tot allò oposat a l’espai tancat. Pel que fa al concepte d’espai lliure pràcticament és molt similar a la idea d’espai obert però en aquest cas l’oposat és l’espai ocupat. En resum, dos conceptes espaials que poc tenen a veure amb el medi natural que envolta a la ciutat i l’asfalt. Segurament un concepte massa generalista per determinar el valor del territori no urbà.
És cert que a vegades associem la paraula espai natural només a aquelles àrees que gaudeixen d’una protecció legislativa concreta com poden ser els parcs naturals. Per tant, no ens ha de fer por reivindicar els espais naturals del Vallès en el seu concepte global, independentment que estiguin protegits o no. Fàcilment podem convenir que l’espai natural és tot allò que no és urbà i bàsicament el formen les zones agrícoles, forestals i fluvials. Per exemple, a Sabadell tenim l’espai natural de la Serrra de Pedralba on hi trobem camps, boscos, bardisses i torrents que conjuntament amb els camins i edificacions formen, en aquest cas, un parc agrari llargament reivindicat per la Unió de Pagesos, l’ADENC i la UES. Afegir però, que aquest ús de l’espai natural no s’ha de confondre amb l’identitat dels organismes vius i el medi físic que el configuren.
Així doncs, la proposta de Llei del DPTOP pot agradar més o menys, o bé trobar-la oportuna o no, però s’ha de reconèixer que és coherent amb la línia d’actuació i pensament dels seus responsables. Comentari a part, caldria reclamar major diligència per millorar l’actual marc normatiu. En aquest sentit s’hauria d’articular el concepte de desenvolupament urbanístic sostenible que avui s’apunta en la Llei d’urbanisme de 2002. L’objectiu seria consolidar els conceptes de sostenibilitat com a condicionants de les actuacions urbanístiques.
Tanmateix, caldria preguntar-se per les actuacions dels Departament de Medi Ambient, responsable de vetllar per la protecció dels valors naturals dels nostres ecosistemes. A les portes del primer aniversari de la constitució de l’actual Govern es troba a faltar cert dinamisme als responsable polítics del departament. L’existència d’una norma ambiental eficaç i l’extensió d’un PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) més proteccionista arreu del país, però especialment al Vallès i altres comarques de la Regió Metropolitana de Barcelona, és una tasca imperiosa.
Sabadell, 30 de novembre de 2004 .
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada