A cop de pedal
(Publicat al Diari de Sabadell, 15 de gener de 2005)
Obrir la pàgina del diari i veure un estol de polítics i càrrecs municipals utilitzant el nou carril bici de la carretera a Matadepera no deixa d’impressionar. Segurament que no és banal l’elecció d’aquest mitjà de transport per inaugurar la nova infraestructura de comunicació entre la ciutat i el Rodal -una actuació que cal reconèixer del tot encertada-. És fàcil d’imaginar-se que aquesta “posada en carril” pretén ser una resposta pictòrica al seguit de demandes exposades i publicades en aquest diari pel sempre enginyós i dinàmic col·lectiu “Atenció bici”.
Primer de tot caldria dir que no és gaire original, i al mateix temps poc creïble, inaugurar aquesta infraestructura utilitzant la bicicleta es tradueixi en una aposta decidida pel foment d’aquest mitjà de transport. Recorrer uns pocs centenars de metres no és cap aval. El que passa és que a casa nostra, com en altres municipis, s’imposa cada vegada més la política de l’imatge o gest mediàtic per respondre les demandes socials de determinats col·lectius. Una fòrmula poc intel·ligent i protèica d’afrontar el debat ciutadà però aparentment resolvent.
És cert que la responsabilitat de governar la ciutat és de l’equip de govern socialista amb el suport d’Iniciativa i d’Esquerra Republicana. I, legitimament, són ells els qui fixen les prioritats i actuacions, amb o sense concurs de la societat civil. Tanmateix, la capacitat d’escoltar, aprendre, incorporar i valorar la crítica és una virtut poc exercitada, no només entre els polítics sinó també en molts altres àmbits de la societat. Reconvertir un comentari, una demanda, un prec, un desacord, en un atac personal, individual o col·lectiu, garanteix sempre cohesió contra aquell o aquells que el formulen. Mesura eficaç internament però poc profitosa pel conjunt de la comunitat.
La legitimitat de les reivindicacions i accions del col·lectiu “Atenció bici”, com d’altres, vénen avalades per la trajectòria i el contingut de les mateixes. Aquest col·lectiu ja va ser crític amb l’equip de govern Farrés i també amb l’actual, tot demostrant que el foment d’aquest mitjà de transport no ha estat mai una prioritat. Però aquesta manca d’interès tampoc no seria just que es traduís en que l’activitat municipal en aquest àmbit hagi estat nul·la. Cada govern, amb més o menys encert, ha fet alguna cosa. Si la darrera etapa del mandat Farrés es va elaborar el Pla director de la bicicleta ara repinten alguns carrils i es fa alguna obra amb l’ajut de la Diputació de Barcelona no gaire generosa en altres èpoques amb la ciutat. Tot plegat poc significatiu per una ciutat que es mereix quelcom més.
Per tant, la decisió d’anar més enllà depèn de nosaltres i és evident que la participació d’un col·lectiu ciutadà sempre esperona a qui té la responsabilitat de governar i executar encertadament les mesures adequades. La participació d’entitats i ciutadans aliens a l’Administració és un senyal inequívoc de la identitat i capacitat d’innovar que, en determinades disciplines, té una ciutat. De fet, sovint aquesta implicació constitueix un tret distintiu entre unes ciutats i altres ja que, a diferència del mobiliari urbà, que es reprodueix clònicament per diferents contrades, no és així amb les persones i llur intel·lecte.
Potser a Sabadell ja és hora de recuperar el Pla director de la bicicleta i concertar actuacions més ambicioses amb aquelles entitats i ciutadans disposats a fomentar l’ús de la bicicleta. En un altre àmbit territorial, un dels objectius podria ser la recuperació i actualització de l’antic projecte dels anys noranta del Consell Comarcal que pretenia definir i construir una xarxa de carrils bici interurbans entre diverses ciutats.
El nostre país, especialment pel clima, afavoreix l’ús de la bicicleta, però la motorització s’ha estès com un element de supremacia, menystenint aquells mitjans més febles o vulnerables com la bicicleta o anar a peu. Un concepte poc progressista en el context postindustrial que estem vivint i que caldrà superar culturalment.
Finalment, part de la qualitat de vida de les nostres ciutats esdevindrà, precisament, per la capacitat de substituir la motorització de determinades àrees de la ciutat, i per la promoció de mitjans de transport més silenciosos i menys contaminants com la bicicleta o anar a peu.
Sabadell, 11 de gener de 2005.
Obrir la pàgina del diari i veure un estol de polítics i càrrecs municipals utilitzant el nou carril bici de la carretera a Matadepera no deixa d’impressionar. Segurament que no és banal l’elecció d’aquest mitjà de transport per inaugurar la nova infraestructura de comunicació entre la ciutat i el Rodal -una actuació que cal reconèixer del tot encertada-. És fàcil d’imaginar-se que aquesta “posada en carril” pretén ser una resposta pictòrica al seguit de demandes exposades i publicades en aquest diari pel sempre enginyós i dinàmic col·lectiu “Atenció bici”.
Primer de tot caldria dir que no és gaire original, i al mateix temps poc creïble, inaugurar aquesta infraestructura utilitzant la bicicleta es tradueixi en una aposta decidida pel foment d’aquest mitjà de transport. Recorrer uns pocs centenars de metres no és cap aval. El que passa és que a casa nostra, com en altres municipis, s’imposa cada vegada més la política de l’imatge o gest mediàtic per respondre les demandes socials de determinats col·lectius. Una fòrmula poc intel·ligent i protèica d’afrontar el debat ciutadà però aparentment resolvent.
És cert que la responsabilitat de governar la ciutat és de l’equip de govern socialista amb el suport d’Iniciativa i d’Esquerra Republicana. I, legitimament, són ells els qui fixen les prioritats i actuacions, amb o sense concurs de la societat civil. Tanmateix, la capacitat d’escoltar, aprendre, incorporar i valorar la crítica és una virtut poc exercitada, no només entre els polítics sinó també en molts altres àmbits de la societat. Reconvertir un comentari, una demanda, un prec, un desacord, en un atac personal, individual o col·lectiu, garanteix sempre cohesió contra aquell o aquells que el formulen. Mesura eficaç internament però poc profitosa pel conjunt de la comunitat.
La legitimitat de les reivindicacions i accions del col·lectiu “Atenció bici”, com d’altres, vénen avalades per la trajectòria i el contingut de les mateixes. Aquest col·lectiu ja va ser crític amb l’equip de govern Farrés i també amb l’actual, tot demostrant que el foment d’aquest mitjà de transport no ha estat mai una prioritat. Però aquesta manca d’interès tampoc no seria just que es traduís en que l’activitat municipal en aquest àmbit hagi estat nul·la. Cada govern, amb més o menys encert, ha fet alguna cosa. Si la darrera etapa del mandat Farrés es va elaborar el Pla director de la bicicleta ara repinten alguns carrils i es fa alguna obra amb l’ajut de la Diputació de Barcelona no gaire generosa en altres èpoques amb la ciutat. Tot plegat poc significatiu per una ciutat que es mereix quelcom més.
Per tant, la decisió d’anar més enllà depèn de nosaltres i és evident que la participació d’un col·lectiu ciutadà sempre esperona a qui té la responsabilitat de governar i executar encertadament les mesures adequades. La participació d’entitats i ciutadans aliens a l’Administració és un senyal inequívoc de la identitat i capacitat d’innovar que, en determinades disciplines, té una ciutat. De fet, sovint aquesta implicació constitueix un tret distintiu entre unes ciutats i altres ja que, a diferència del mobiliari urbà, que es reprodueix clònicament per diferents contrades, no és així amb les persones i llur intel·lecte.
Potser a Sabadell ja és hora de recuperar el Pla director de la bicicleta i concertar actuacions més ambicioses amb aquelles entitats i ciutadans disposats a fomentar l’ús de la bicicleta. En un altre àmbit territorial, un dels objectius podria ser la recuperació i actualització de l’antic projecte dels anys noranta del Consell Comarcal que pretenia definir i construir una xarxa de carrils bici interurbans entre diverses ciutats.
El nostre país, especialment pel clima, afavoreix l’ús de la bicicleta, però la motorització s’ha estès com un element de supremacia, menystenint aquells mitjans més febles o vulnerables com la bicicleta o anar a peu. Un concepte poc progressista en el context postindustrial que estem vivint i que caldrà superar culturalment.
Finalment, part de la qualitat de vida de les nostres ciutats esdevindrà, precisament, per la capacitat de substituir la motorització de determinades àrees de la ciutat, i per la promoció de mitjans de transport més silenciosos i menys contaminants com la bicicleta o anar a peu.
Sabadell, 11 de gener de 2005.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada