A Catalunya, més natura!
(Publicat al Diari de Sabadell, dissabte 31 de desembre de 2005)
Fa pocs dies que l’entitat ecologista Depana presentava a les dependències del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona la declaració: “A Catalunya, més natura!” Aquest anunci pretén alertar a la ciutadania del procés d’aturada de les polítiques de protecció del territori. Aquesta ve motivada, segurament, per dos factors: la incapacitat política del Departament de Medi Ambient i Habitatge i la constant oposició dels sectors i interessos econòmics representats a través de les organitzacions i coporacions professionals. Es tracte de dos factors que impedeixen que a Catalunya s’executi una política ambiental i territorial innovadora mitjançant la consolidació d’una extensa xarxa d’espais naturals protegits i representatius de la biodiversitat del nostre país.
Darrerament són diverses les declaracions que proliferen en els mitjans de comunicació contràries a la protecció dels espais naturals. Aquestes, a vegades, no només provinents d’aquests sectors professionals sinó també del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Tanmateix, destacaríem una de les declaracions més desafortunades; la que es comparava els espais naturals del delta del Llobregat amb les antigues muralles de Barcelona. En concret, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona assenyalava els espais naturals protegits com un obstacle a una hipotètica nova ampliació de l’aeroport i port de Barcelona. Ara bé, és paradoxal que no es vulguin mantenir els darrers espais naturals que s’ha acordat protegir per permetre l’actual ampliació. Sorprèn que s’exigeixi tant a la natura i tan poc a l’eficiència en la gestió d’aquestes infraestructures. Tot plegat, una fugida endavant d’un model poc sostenible.Un objectiu d’aquestes actituds i declaracions són les retallades que des d’aquestes instàncies es vol sotmetre a la proposta de xarxa Natura 2000. Aquesta xarxa, de caràcter europeu, obliga als diferents Estats membres a protegir aquells hàbitats i espècies més significatives del conjunt del territori de la Unió Europea.
Aquestes proclames contra la natura o a favor de les infraestructures no són exclusivament patrimoni de les institucions amb seu a Barcelona, sinó que també les comparteixen les nostres institucions locals. Per exemple, la Cambra de Comerç de Sabadell o el propi Alcalde de la ciutat s’han manifestat reiterades vegades a favor de projectes com el túnel d’Horta (Serra de Collserola) o la prolongació de la primera fase del quart cinturó fins a Sabadell. Mentrestant, l’Ajuntament restringeix les polítiques de protecció del territori a determinats indrets de la ciutat. En el cas del parc agrari només s’inclouran alguns espais i no pas la totalitat de les zones agrícoles del terme municipal de Sabadell.
Al llarg dels darrers anys, i el nou Govern no ha estat una excepció, les polítiques de protecció del territori en l’àmbit metropolità o proper a les zones urbanes han estat molt escasses. I fins i tot innexistents. Avui l’actual proposta del Govern exclou de la xarxa natura 2000 espais naturals tan emblemàtics i importants com Collserola, diferents indrets de la plana del Vallès o determinades zones del Delta del Llobregat. Tot i així, aquest fenomen no només es situa en aquest territori més proper als assentaments metropolitants, sinó també en altres contrades on els interessos econòmics es vulguin fer prevaler per sobre dels bens naturals.Tot i semblar-nos lògic a la majoria del ciutadans que primer és l’economia i després la natura, potser no hauria de ser així. És a dir, la delimitació dels espais naturals que cal protegir s’ha de fer amb criteris tècnics i no pas, exclusivament, per interessos particulars o corporatius. Per exemple, en el cas de la Vall del Muntanyó d’Àrreu per decidir on s’ha de posar la ratlla, primer es defineixen les zones esquiables o urbanitzables i després el que resta és el que s’ha de protegir. Aquesta és una visió poc seriosa de com establir la protecció d’un territori. El que hauríem de fer és al revés: primer, definir el que és important protegir i la resta destinar-ho a aquells usos més raonables i conveniats amb la població.
Aquests fets i altres han portat a l’eclosió d’un nou moviment social i polític contrari a les polítiques de protecció del territori i conservació del patrimoni natural. Apel·lant als acrònims foranis tenim una nova versió del Nimby (Not in my back yard), és a dir el “no al pati de casa”, però en aquest cas és la natura el que no és vol. O bé segons una altra expressió més nostrada: “Aquí, no volem natura!” o “la cultura del no a la natura”. Esperem que l’acció pública i ciutadana ens lliuri d’aquest concepte drepredador i arcaic d’entendre la natura com un espai per urbanitzar.
Sabadell, 21 de desembre de 2005.
Fa pocs dies que l’entitat ecologista Depana presentava a les dependències del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona la declaració: “A Catalunya, més natura!” Aquest anunci pretén alertar a la ciutadania del procés d’aturada de les polítiques de protecció del territori. Aquesta ve motivada, segurament, per dos factors: la incapacitat política del Departament de Medi Ambient i Habitatge i la constant oposició dels sectors i interessos econòmics representats a través de les organitzacions i coporacions professionals. Es tracte de dos factors que impedeixen que a Catalunya s’executi una política ambiental i territorial innovadora mitjançant la consolidació d’una extensa xarxa d’espais naturals protegits i representatius de la biodiversitat del nostre país.
Darrerament són diverses les declaracions que proliferen en els mitjans de comunicació contràries a la protecció dels espais naturals. Aquestes, a vegades, no només provinents d’aquests sectors professionals sinó també del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Tanmateix, destacaríem una de les declaracions més desafortunades; la que es comparava els espais naturals del delta del Llobregat amb les antigues muralles de Barcelona. En concret, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona assenyalava els espais naturals protegits com un obstacle a una hipotètica nova ampliació de l’aeroport i port de Barcelona. Ara bé, és paradoxal que no es vulguin mantenir els darrers espais naturals que s’ha acordat protegir per permetre l’actual ampliació. Sorprèn que s’exigeixi tant a la natura i tan poc a l’eficiència en la gestió d’aquestes infraestructures. Tot plegat, una fugida endavant d’un model poc sostenible.Un objectiu d’aquestes actituds i declaracions són les retallades que des d’aquestes instàncies es vol sotmetre a la proposta de xarxa Natura 2000. Aquesta xarxa, de caràcter europeu, obliga als diferents Estats membres a protegir aquells hàbitats i espècies més significatives del conjunt del territori de la Unió Europea.
Aquestes proclames contra la natura o a favor de les infraestructures no són exclusivament patrimoni de les institucions amb seu a Barcelona, sinó que també les comparteixen les nostres institucions locals. Per exemple, la Cambra de Comerç de Sabadell o el propi Alcalde de la ciutat s’han manifestat reiterades vegades a favor de projectes com el túnel d’Horta (Serra de Collserola) o la prolongació de la primera fase del quart cinturó fins a Sabadell. Mentrestant, l’Ajuntament restringeix les polítiques de protecció del territori a determinats indrets de la ciutat. En el cas del parc agrari només s’inclouran alguns espais i no pas la totalitat de les zones agrícoles del terme municipal de Sabadell.
Al llarg dels darrers anys, i el nou Govern no ha estat una excepció, les polítiques de protecció del territori en l’àmbit metropolità o proper a les zones urbanes han estat molt escasses. I fins i tot innexistents. Avui l’actual proposta del Govern exclou de la xarxa natura 2000 espais naturals tan emblemàtics i importants com Collserola, diferents indrets de la plana del Vallès o determinades zones del Delta del Llobregat. Tot i així, aquest fenomen no només es situa en aquest territori més proper als assentaments metropolitants, sinó també en altres contrades on els interessos econòmics es vulguin fer prevaler per sobre dels bens naturals.Tot i semblar-nos lògic a la majoria del ciutadans que primer és l’economia i després la natura, potser no hauria de ser així. És a dir, la delimitació dels espais naturals que cal protegir s’ha de fer amb criteris tècnics i no pas, exclusivament, per interessos particulars o corporatius. Per exemple, en el cas de la Vall del Muntanyó d’Àrreu per decidir on s’ha de posar la ratlla, primer es defineixen les zones esquiables o urbanitzables i després el que resta és el que s’ha de protegir. Aquesta és una visió poc seriosa de com establir la protecció d’un territori. El que hauríem de fer és al revés: primer, definir el que és important protegir i la resta destinar-ho a aquells usos més raonables i conveniats amb la població.
Aquests fets i altres han portat a l’eclosió d’un nou moviment social i polític contrari a les polítiques de protecció del territori i conservació del patrimoni natural. Apel·lant als acrònims foranis tenim una nova versió del Nimby (Not in my back yard), és a dir el “no al pati de casa”, però en aquest cas és la natura el que no és vol. O bé segons una altra expressió més nostrada: “Aquí, no volem natura!” o “la cultura del no a la natura”. Esperem que l’acció pública i ciutadana ens lliuri d’aquest concepte drepredador i arcaic d’entendre la natura com un espai per urbanitzar.
Sabadell, 21 de desembre de 2005.
Molt bé Manel. Totalment d'acord.
ResponEliminaEls governs que es diuen d'esquerra ja no saben el que es fan. S'apropen nous temps de batalla dialèctica i de manifestacions al carrer per defensar el que es nostro (i fins i tot dels polítics cecs).
Gustau,