La bici del Govern
(Publicat al Diari de Sabadell, dissabte 24 de juny de 2006)
Diuen i ens il·lustren que les bicicletes són per l’estiu, però a la nostra latitud mediterrània quasi bé són per tot l’any. Per tant, sempre podem anar i tornar en bicicleta d’aquí a allà. Aquesta privilegiada situació no sempre l’hem aprofitat. Sovint la manca d’infraestructures segures i adequades condicionen precisament aquest ús més massiu de la bicicleta com a mitjà de transport quotidià. I aquí, precisament, està la clau de volta: la bicicleta com a mitjà de transport diari.
Si acceptéssim la bicicleta com un estri per a la nostra mobilitat, de casa a la feina o de l’escola al centre d’esbarjo, segurament evidenciaríem els dèficits perennes de les nostres estructures urbanes i territorials: més pensades pels vehicles motoritzats que per a les bicicletes i vianants. Ara bé, aquestes estructures i dèficits els podem identificar en una escala més local i unes altres des d’una percepció més global. En el cas de Sabadell és evident que el “serial” del foment i ús de la bicicleta com a mitjà per moure’ns per la ciutat ve de lluny. I sembla que es perpetuarà sense albirar-se, ara per ara, cap decisió significativa per als propers anys.
Des d’una perspectiva més global o regional, caldria destacar la reeixida proposta del “camí verd” que esperem que ben aviat esdevingui una realitat o bé, el recent anunci del Govern d’aprovar un Pla estratègic de la bicicleta amb l’objectiu de potenciar i fomentar l’ús d’aquest mitjà de transport. Aquest Pla, entre altres mesures, preveu incrementar la xarxa de vies per a bicicletes amb la construcció de 1.200 quilòmetres de carrils segregats, la creació d’una entitat de gestió de les polítiques relatives a la bicicleta, la promoció del seu ús i el foment de la intermodalitat amb el transport col·lectiu, especialment amb el ferrocarril. Sembla ser que en una primera fase el Govern té previst una inversió de 17 milions d’euros fins el 2010. Aquesta xifra s’augmentarà si s’executen les posteriors fases fins arribar a un muntant de 100 milions d’euros.
Ara bé, aquest projecte del Govern són paraules o propostes que encara s’han de sotmetre a informació pública i aprovar-se. Per tant, encara queden lluny en la nostra agenda. Tanmateix, i sense desmerèixer l’anunci, sí que cal constatar que les mesures són insuficients si ens atenem als eixos que proposa el Govern o a la prioritat de les actuacions; en sintesi, massa generalistes i poc eficaces si volem afavorir l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport quotidià.
En l’àmbit del Vallès, avui per avui, és necessari construir una xarxa de carrils bici segregats per garantir la connectivitat dels nuclis o trames urbanes de les ciutats i viles situades a menys de 15 quilòmetres entre elles. En el cas de Sabadell, els municipis del “camí verd”, la connexió amb Terrassa, Castellar del Vallès, Polinyà, Sentmenat, Matadepera o Santa Perpètua de la Mogoda són una prioritat. També caldria afegir que actualment existeix un petit tram de la connexió amb Matadepera, però aquesta és una actuació poc elegant i excessiva (massa ocupació) tot i que l’ús sigui compartit amb els vianants. Sorprenentment la proposta del Govern deixa per un darrer terme aquest tipus de connexions entre viles properes i prioritza uns eixos més destinats al lleure que a la mobilitat quotidiana. Per exemple, el Camprodon–Olot–Girona–Sant Feliu de Guíxols (avui parcialment executat) o el Lleida–Manresa–Girona entres d’altres.
La importància d’aquest tipus de xarxa interurbana amb distàncies no superiors als 15 quilòmetres poden permetre una certa competivitat amb els mitjans tradicionals de transport o, fins i tot, amb els mitjans de transport col·lectiu. El preu de bitllet i la baixa qualitat del servei (viatjar enllaunats!) han estat motius, entre d’altres, perquè en ciutats com Londres hagin augmentat en un 50% els viatges en bicicleta els darrers 5 anys.
La nostra realitat territorial i social no és la mateixa que la de Londres ni la podem comparar amb la d’Amsterdam o Copenhague on l’ús de la bicicleta supera de llarg les dades londinenques, però les nostres condicions ambientals són molt millors per afavorir aquest mitjà de transport. Per aconseguir-ho, és necessari que el Govern l’encerti i els Ajuntaments s’espavilin. Sense la concurrència i garantia del sector públic és difícil que prosperin, exitosament, els carrils segregats per la bicicleta.
Sabadell, 20 de juny de 2006.
Diuen i ens il·lustren que les bicicletes són per l’estiu, però a la nostra latitud mediterrània quasi bé són per tot l’any. Per tant, sempre podem anar i tornar en bicicleta d’aquí a allà. Aquesta privilegiada situació no sempre l’hem aprofitat. Sovint la manca d’infraestructures segures i adequades condicionen precisament aquest ús més massiu de la bicicleta com a mitjà de transport quotidià. I aquí, precisament, està la clau de volta: la bicicleta com a mitjà de transport diari.
Si acceptéssim la bicicleta com un estri per a la nostra mobilitat, de casa a la feina o de l’escola al centre d’esbarjo, segurament evidenciaríem els dèficits perennes de les nostres estructures urbanes i territorials: més pensades pels vehicles motoritzats que per a les bicicletes i vianants. Ara bé, aquestes estructures i dèficits els podem identificar en una escala més local i unes altres des d’una percepció més global. En el cas de Sabadell és evident que el “serial” del foment i ús de la bicicleta com a mitjà per moure’ns per la ciutat ve de lluny. I sembla que es perpetuarà sense albirar-se, ara per ara, cap decisió significativa per als propers anys.
Des d’una perspectiva més global o regional, caldria destacar la reeixida proposta del “camí verd” que esperem que ben aviat esdevingui una realitat o bé, el recent anunci del Govern d’aprovar un Pla estratègic de la bicicleta amb l’objectiu de potenciar i fomentar l’ús d’aquest mitjà de transport. Aquest Pla, entre altres mesures, preveu incrementar la xarxa de vies per a bicicletes amb la construcció de 1.200 quilòmetres de carrils segregats, la creació d’una entitat de gestió de les polítiques relatives a la bicicleta, la promoció del seu ús i el foment de la intermodalitat amb el transport col·lectiu, especialment amb el ferrocarril. Sembla ser que en una primera fase el Govern té previst una inversió de 17 milions d’euros fins el 2010. Aquesta xifra s’augmentarà si s’executen les posteriors fases fins arribar a un muntant de 100 milions d’euros.
Ara bé, aquest projecte del Govern són paraules o propostes que encara s’han de sotmetre a informació pública i aprovar-se. Per tant, encara queden lluny en la nostra agenda. Tanmateix, i sense desmerèixer l’anunci, sí que cal constatar que les mesures són insuficients si ens atenem als eixos que proposa el Govern o a la prioritat de les actuacions; en sintesi, massa generalistes i poc eficaces si volem afavorir l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport quotidià.
En l’àmbit del Vallès, avui per avui, és necessari construir una xarxa de carrils bici segregats per garantir la connectivitat dels nuclis o trames urbanes de les ciutats i viles situades a menys de 15 quilòmetres entre elles. En el cas de Sabadell, els municipis del “camí verd”, la connexió amb Terrassa, Castellar del Vallès, Polinyà, Sentmenat, Matadepera o Santa Perpètua de la Mogoda són una prioritat. També caldria afegir que actualment existeix un petit tram de la connexió amb Matadepera, però aquesta és una actuació poc elegant i excessiva (massa ocupació) tot i que l’ús sigui compartit amb els vianants. Sorprenentment la proposta del Govern deixa per un darrer terme aquest tipus de connexions entre viles properes i prioritza uns eixos més destinats al lleure que a la mobilitat quotidiana. Per exemple, el Camprodon–Olot–Girona–Sant Feliu de Guíxols (avui parcialment executat) o el Lleida–Manresa–Girona entres d’altres.
La importància d’aquest tipus de xarxa interurbana amb distàncies no superiors als 15 quilòmetres poden permetre una certa competivitat amb els mitjans tradicionals de transport o, fins i tot, amb els mitjans de transport col·lectiu. El preu de bitllet i la baixa qualitat del servei (viatjar enllaunats!) han estat motius, entre d’altres, perquè en ciutats com Londres hagin augmentat en un 50% els viatges en bicicleta els darrers 5 anys.
La nostra realitat territorial i social no és la mateixa que la de Londres ni la podem comparar amb la d’Amsterdam o Copenhague on l’ús de la bicicleta supera de llarg les dades londinenques, però les nostres condicions ambientals són molt millors per afavorir aquest mitjà de transport. Per aconseguir-ho, és necessari que el Govern l’encerti i els Ajuntaments s’espavilin. Sense la concurrència i garantia del sector públic és difícil que prosperin, exitosament, els carrils segregats per la bicicleta.
Sabadell, 20 de juny de 2006.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada