Els límits del creixement
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 5 de desembre de 2017)
L’anhel de créixer il·limitadament deriva de certa doctrina econòmic-financera, avui hegemònica a les economies d’arreu del món. De fet, el consum i l’obsolescència, programada o no, són el motor del creixement d’aquesta mena d’economies. És obvi que el creixement de qualsevol organisme viu o projecte empresarial no són eterns. Per tant, tot té un límit. Ara bé, saber quan i de quina manera es manifestarà aquesta caducitat, ja són figues d’un altre paner.
L’any 1972 el Club de Roma editava el cèlebre informe “Els límits del creixement”. Aquest al·legat exposava amb dades científiques, a partir d’un model de computació, la inviabilitat del creixement continu, fins llavors inqüestionable. I alertava de la petjada ecològica que comportava la frenètica activitat industrial, especialment promoguda pels països econòmics capdavanters. L’informe era un estudi pioner coordinat per Dennis Meadows i realitzat per un grup d'investigadors del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts). El Club de Roma és un “think tank” fecundat per un eminent científic escocès, Alexander King i un industrial italià d’èxit, Aurelio Peccei el 1967 amb evidents inquietuds socioambientals. Una combinació heterodoxa per l’època, però oportuna per editar un informe que ha esdevingut un clàssic del moviment de la sostenibilitat, amb més de 16 milions de còpies i traduït a més de 30 llengües. Els “think tank”, en poques paraules, són aquesta mena d’associacions que generen debat i literatura sociopolítica amb l’objectiu d’alertar de nous reptes o bé exercir incidència social per provocar nous canvis. Això sí, basant-se en el coneixement. Aquesta mena d’organitzacions poden respondre a interessos generals, particulars, sectorials o fins i tot governamentals. I precisament aquesta naturalesa partidària fa que a vegades les seves propostes esdevinguin divergents amb altres agents socials o l’interès general. Aquesta mena d’organitzacions estan força esteses en la cultura anglosaxona on la transparència de l’origen dels seus recursos i els propòsits són públics.
Traslladats a la nostra realitat territorial urbana és fàcil preguntar-se: Quin és el nostre límit de creixement? Quina és la nostra petjada ecològica? Dues preguntes que no són fàcils de respondre amb quatre línies. Així i tot, podem aventurar que l’ocupació de més sòl agrari o forestal per expandir la trama urbana no seria del tot encertat. Bàsicament per dos motius: la pèrdua d’espais naturals que aporten qualitat i benestar a les ciutats i la reducció de sòl agrícola que subministra aliments a la ciutadania.
En aquest darrer cas, i segons dades de Ministeri d’Agricultura i el Govern de Catalunya, des del 1979 fins al 2016 les comarques de la Regió Metropolitana de Barcelona havien perdut 40.800 hectàrees de sòl agrícola. En 37 anys el Barcelonès havia transformat el 96% del seu sòl agrícola reduint-se a la simbòlica xifra de 60 hectàrees. D’altra banda, el Vallès, el Baix Llobregat i el Maresme perdia més d’un 50% de la superfície agrícola disponible el 1979, mentre que el Garraf ho feia aproximadament amb un 70%. El cas de l’Alt Penedès amb 28.731 hectàrees de sòl agrícola l’any 1979, només ha disminuït un 16% la seva superfície agrícola. Aquesta, sense cap mena de dubte, la podríem descriure com una autèntica agroregió. L’activitat vinícola i agrària ho avala.
La relació entre l’espai agrari i l’urbà existent a la regió del Vallès arriba al seu punt d’equilibri. Tal vegada els serveis ambientals i socioeconòmics que ambdós espais proporcionen són notables i irrenunciables. Per tant, fixar límits de l’artefacte urbà i acordar la cohabitació amb els espais naturals esdevé una prioritat.
Sabadell, 3 de desembre de 2017
 |
| Editat pel Club de Roma, 1972 |
L’any 1972 el Club de Roma editava el cèlebre informe “Els límits del creixement”. Aquest al·legat exposava amb dades científiques, a partir d’un model de computació, la inviabilitat del creixement continu, fins llavors inqüestionable. I alertava de la petjada ecològica que comportava la frenètica activitat industrial, especialment promoguda pels països econòmics capdavanters. L’informe era un estudi pioner coordinat per Dennis Meadows i realitzat per un grup d'investigadors del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts). El Club de Roma és un “think tank” fecundat per un eminent científic escocès, Alexander King i un industrial italià d’èxit, Aurelio Peccei el 1967 amb evidents inquietuds socioambientals. Una combinació heterodoxa per l’època, però oportuna per editar un informe que ha esdevingut un clàssic del moviment de la sostenibilitat, amb més de 16 milions de còpies i traduït a més de 30 llengües. Els “think tank”, en poques paraules, són aquesta mena d’associacions que generen debat i literatura sociopolítica amb l’objectiu d’alertar de nous reptes o bé exercir incidència social per provocar nous canvis. Això sí, basant-se en el coneixement. Aquesta mena d’organitzacions poden respondre a interessos generals, particulars, sectorials o fins i tot governamentals. I precisament aquesta naturalesa partidària fa que a vegades les seves propostes esdevinguin divergents amb altres agents socials o l’interès general. Aquesta mena d’organitzacions estan força esteses en la cultura anglosaxona on la transparència de l’origen dels seus recursos i els propòsits són públics.
Traslladats a la nostra realitat territorial urbana és fàcil preguntar-se: Quin és el nostre límit de creixement? Quina és la nostra petjada ecològica? Dues preguntes que no són fàcils de respondre amb quatre línies. Així i tot, podem aventurar que l’ocupació de més sòl agrari o forestal per expandir la trama urbana no seria del tot encertat. Bàsicament per dos motius: la pèrdua d’espais naturals que aporten qualitat i benestar a les ciutats i la reducció de sòl agrícola que subministra aliments a la ciutadania.
En aquest darrer cas, i segons dades de Ministeri d’Agricultura i el Govern de Catalunya, des del 1979 fins al 2016 les comarques de la Regió Metropolitana de Barcelona havien perdut 40.800 hectàrees de sòl agrícola. En 37 anys el Barcelonès havia transformat el 96% del seu sòl agrícola reduint-se a la simbòlica xifra de 60 hectàrees. D’altra banda, el Vallès, el Baix Llobregat i el Maresme perdia més d’un 50% de la superfície agrícola disponible el 1979, mentre que el Garraf ho feia aproximadament amb un 70%. El cas de l’Alt Penedès amb 28.731 hectàrees de sòl agrícola l’any 1979, només ha disminuït un 16% la seva superfície agrícola. Aquesta, sense cap mena de dubte, la podríem descriure com una autèntica agroregió. L’activitat vinícola i agrària ho avala.
La relació entre l’espai agrari i l’urbà existent a la regió del Vallès arriba al seu punt d’equilibri. Tal vegada els serveis ambientals i socioeconòmics que ambdós espais proporcionen són notables i irrenunciables. Per tant, fixar límits de l’artefacte urbà i acordar la cohabitació amb els espais naturals esdevé una prioritat.
Sabadell, 3 de desembre de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada