El Vallès, el rebost metropolità

(Article publicat a la Revista Vallesos Número 17 Estiu-Tardor 2019)

El Vallès és una realitat ambiental, territorial i orgànica que no entén de divisions i segregacions administratives. Una plana agrícola delimitada per les serralades litoral i prelitoral arbrades des del Llobregat al Tordera. Un espai vertebrat per rius i rieres que han condicionat, des de fa segles, els assentaments humans.  Les conques del Besòs i del Tordera tributen les seves aigües a la Mediterrània estructurant aquesta bioregió del sud d’Europa. A més, La realitat sociopolítica del Vallès és notablement diferent de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. El Vallès és multicapital, no només administrativament, sinó també en diverses disciplines socials, educatives, polítiques, ambientals, culturals o econòmiques. Els hàbitats urbans estan units o separats per camps i boscos a diferència d’altres realitats metropolitanes. Aquesta singularitat poc comuna evidencia que no és el pati del darrere de cap megalòpolis urbana com s’ha postulat, reiteradament, des de la segona meitat del segle XX.
Portada Revista Vallesos Núm 17 2019

Si ens fixem amb els espais agraris que vertebren el Vallès constatem que encara disposem una base territorial per la pràctica de l’agricultura més que notable. Malgrat que durant el període 1979-2016 s’ha perdut 17.316 hectàrees de terres agrícoles, encara avui romanen prop de 19.000 hectàrees i prop de 1.400 explotacions agrícoles al Vallès. Aquest actiu ha obtingut un reconeixement amb la recent aprovació del Parlament de Catalunya de la Llei d’espais agraris. Una passa important per fonamentar les polítiques agràries i territorials amb l’objectiu de preservar un patrimoni que és una font d’abastament d’aliments. 

Precisament els prop de 85 cultius diferents que es produeixen al Vallès és una mostra de la diversitat de productes que es conreen. En el context de la Regió Metropolitana de Barcelona és la bioregió on es produeixen més cereals, farratges, lleguminoses i la tercera en hortícoles. També destacar les prop de 200 hectàrees de mongeta del ganxet que es cultiven a la plana del Vallès. Aquesta excel·lent llegum està reconeguda per una Denominació d’Origen Protegida. També disposem de varietats pròpies d’oliveres, com és el cas de l’olivera Vera del Vallès present en més de 169 hectàrees. L’Alt Penedès amb  24.000 hectàrees, majoritàriament de vinya, i el Vallès amb prop de 19.000 hectàrees;  representen el 76% del sòl agrari de la Regió Metropolitana de Barcelona. En poques paraules, el celler i el rebost de la metròpoli.

L’escenari canviant de l’artefacte metropolità de Barcelona aconsella avançar en estructures de governança capaces de gestionar la complexitat d’aquest territori, siguin sectorials o globals. En el cas de l’espai agrícola treballar a escala local és del tot inadequat. Més aviat s’ha de fer en un àmbit supramunicipal com pot ser la bioregió del Vallès. L’acció d’aquesta nova governança agroambiental hauria de passar per desplegar la llei d’espais agraris i les figures de planificació, incentivar la recerca, innovació i formació, i fermar una aliança entre el sector públic i privat per promoure l’activitat econòmica agrària.

Mesures també encaminades a evitar els “deserts d'aliments”. Aquest concepte emergeix al final dels anys noranta a les comunitats anglosaxones. En concret, es defineix com "zones d'exclusió on les persones experimenten barreres físiques i econòmiques per accedir als aliments saludables". A partir d'aquell moment el concepte també s’utilitza per definir la distància física entre les persones i els establiments que poden oferir menjar saludable o abastir-se d'aliments frescos i de proximitat. On podem comprar un enciam acabat de collir? Quants quilòmetres hem de recórrer?. Preguntes que sovint ens poden resultar familiars. Tot i que als EUA aquest concepte té molt a veure amb el model d'assentaments urbans i comercials, és evident que a l'entorn urbà o metropolità europeu també existeixen aquests deserts d'aliments. I esperem que no proliferin en el nostre entorn.

Més enllà dels bons propòsits i les reflexions, s’ha de passar a l’acció. I això és una tasca compartida entre la ciutadania i el sector agrari. La creació de cooperatives de consum responsable, l’agroecologia, els productes de proximitat, la diversificació de les explotacions agràries són algunes de les eines a emprar. Tot i això, la clau està en la decisió personal i col·lectiva de què comprem i on?. La sobirania alimentària no s’anuncia, s’exerceix.

Sabadell, 7 de juny de 2019

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Creixement i immobilitat

La Plaça zona zero

Espigolar entre deixalles