Manel Cunill i Llenas

Fa poques setmanes els membres de Fem Vallès aterraven al rovell de l’ou de la Barcelona turística per fer apologia de les seves propostes. En aquest cas, una connexió ferroviària per connectar el Morrot amb l’Estació de França amb llurs connexions complementàries. De fet, una proposta que ja cueja des de fa més de noranta anys. Fem Vallès és una entitat que agrupa diferents patronals i organitzacions amb l’ànim d’exercir la incidència política en tot allò que és del seu interès. Malgrat apel·lar i proposar diferents actuacions és notori que el seu model de Vallès esdevé antagònic amb una visió més ambiental, sostenible i saludable. Malauradament, es pot afirmar que abanderen des de fa temps l’execució del quart cinturó i apel·len a un nou procés de creixement urbà a la plana del Vallès, a partir d’una nova xarxa viària supralocal. Aquesta mena d’actes sempre esdevenen proteics per entendre l’ànima i la voluntat dels promotors d’aquest model de Vallès. En aquest sentit, el màxim respon...

  Les contradiccions de la nostra societat postindustrial afloren amb facilitat quan toca decidir quina política ambiental i model de país anhelem. És evident que aquesta darrera setmana s’ha intensificat el relat de la majoria parlamentària que opta per un país de Hard Rock, aeroport i quart cinturó. En el cas de Sabadell, hi podem afegir sense escarafalls l’absurd projecte del Surfcity a l’espai fluvial del riu Ripoll i la candidatura a la millor ciutat-dormitori del suburbi de Barcelona.   Engrescats en aquesta voràgine de formigó, turisme i menjar ràpid, els nostres representants polítics s’han embolicat en un debat poc proteic i confús amb relació al projecte del quart cinturó, també conegut com a B-40. Bona part del serial d’aquests dies ha estat presidit per un batibull volgut per part dels seus ínclits promotors.   El antecedents del projecte del quart cinturó apareixen en el marc del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966. No serà fins als anys...

Probablement, som una societat prou acomodada per imaginar-nos que pertanyem a les elits planetàries. Pensem que els nostres problemes ambientals els resolem amb certa diligència i, al cap i a la fi, no estem tan malament. Aquest cofoisme mal entès empeny a certes polítiques “desarrollistes” que més aviat hauríem d’abandonar des de fa temps. Precisament aquesta visió excessivament antropocèntrica perpetua certs models del tot insostenibles. Per exemple, s’ha d’evitar l’actual dependència dels carburants fòssils i endreçar la vastitud de l’artefacte urbà, massa procliu a estendre’s indefinidament.   De nou, aquest novembre a la històrica, estratègica i turística ciutat de Sharm el Sheij (Egipte) s’ha celebrat la darrera sessió de la conferència sobre el canvi climàtic, popularment coneguda amb l’acrònim de COP27 . En aquesta vint-i-setena trobada s’ha evidenciat de nou les limitacions, més que conegudes, de com avançar per un acord mundial pel clima. En el debat de fons de la cimera...

En temps d’incertesa és fàcil d’afiliar-se als discursos tremendistes i jugar a veure qui la diu més grossa. Tot esperant que l’atzar en beneeixi amb algun argument que et permeti enfilar la fita: ja ho vaig predir! Aquesta rostollada de teories, conspiracions i contubernis no fa res més que socialitzar un ambient poc procliu per analitzar, compartidament, el que ens està passant i com millorar el nostre benestar emocional i col·lectiu. L’estat d’ànim, en bona part, és el termòmetre de la salut de la comunitat.   En aquest context, ja fa dies que els partits polítics locals engreixen i afinen les seves màquines de treball per encarar la cita electoral del mes de maig. Allò de la festa de la democràcia. I segurament tots plegats apel·laran als tòpics i exerciran les respectives estratègies per omplir el graner de vots. També és cert que a vegades es produeix un cert fenomen on s’evidencia que la imatge com a candidat/a i la realitat de la persona t’aboca a pensar que semblen persone...