A tota màquina

(publicat al Diari de Sabadell)

Tal expressió, en aquest moments, ja no deu ser pròpia ni difosa entre els responsables de manar els actuals combois de trens que travessen la plana del Vallès, des de la metròpoli o bé entre ciutats. De fet, és més pròpia del regnat de la màquina de vapor, artilugi que feia moure el país des de les fàbriques tèxtils dels senyors de Terrassa, o les dels homes de Sabadell, fins al ferrocarril que s'enfilava per la conca del Llobregat fins pràcticament topar-se amb els saltants on s'origina aquest riu, testimoni de la transformació industrial més important del nostre país.

Però sovint les expressions d'antany són els referents de la vigorositat d'una cultura que ens ha forjat com a comunitat i que ens ajuda a  afrontar el futur. Els ecologistes sempre hem defensat l'ús del ferrocarril com a mitjà de transport atesa la virtut de transportar un gran nombre de gent simultàniament, tot  evitant l'abús de combustible fòssil si el comparem amb l'emprat amb el vehicle a motor. El consum d'aquests tipus de combustibles comporta la producció i increment dels gasos hivernacle, com molt bé ens ha recordat el moviment ecologista en el marc de la trobada governametal  dels nostàlgics de Rio, a Nova York.

Territorialment, cal dir, que el ferrocarril a diferència de les carreteres no fomenta l'urbanització difosa pel territori . En qualsevol trajecte d'una carretera un pot decidir parar i instal.lar-se. Mentre que amb el tren s'ha de subordinar a les parades que efectua. Per aquest motiu, la xarxa ferroviària no té l'impacte territorial que pot tenir una carretera, alhora que facilita i fomenta l'estructura de ciutat.

Malauradament sempre ha conviscut entre nosaltres la cultura que el transport col.lectiu (ferrocarril i autobús) no era rentable i per tant no era lògic mantenir determinades línies obertes o bé efectuar determinades inversions. La tendència és pensar que el ferrocarril és competitiu quan els usuaris potencials són molts i la distància a cobrir és curta. Però amb una perspectiva de futur cal pensar que mantenir i invertir en la xarxa de ferrocarril és un encert ambiental i un deure social.

I tot això, per diferents motius. Segons l'enquesta de mobilitat metropolitana de 1996, els desplaçaments estimats per setmana entre el Vallès Occidental i Barcelona és de l'ordre de 1.240.000, el que representa anualment quasi 60 milions de desplaçaments. D'aquests, un 64% és fan amb vehicle individual (cotxe i moto) i un 36% amb transport col.lectiu (tren i autobús). Per una realitat urbana com la nostra no és menyspreable la quantitat de desplaçaments que es fan amb mitjans de transport menys contaminants i més ambientals.

Però el més rellevant és que quan s'han fet petites millores en el servei que ofereixen les companyies ferroviàries, aquestes han vist augmentar significativament el nombre de viatgers. Per exemple, quan els Catalans van inaugurar el nou tram UAB-Sant Quirze i van millorar les freqüències de pas van veure com passaven dels 12'7 milions de viatgers que mantenien des de 1993 als 13'5 que obtingueren el 1996, l'any que es va posar en funcionament la millora del servei.

Tanmateix, el cas dels Catalans no és pas aïllat, ja que l'any 1993 quan RENFE va millorar i posar en servei la nova estratègia de trens de rodalies va augmentar espectacularment el nombre d'usuaris. Per exemple, la línia de Manresa-Barcelona, que és la que passa per Terrassa i Sabadell, va incrementar de l'ordre del 15'4% el nombre de viatges arribant a ser en aquesta línia aproximadament de 12 milions anuals.

Si parlem en termes econòmics, millor dit monetaris, només esmentar les dades que publicava un diari de Barcelona. RENFE entre 1992 i 1997 va invertir de l'ordre de 60.000 milions de pessetes per comprar 112 unitats de rodalies i arranjar-ne 40; independentment que cada any el Ministerio de Fomento i RENFE inverteixen 6.000 milions en la millora d'infrastructures.

Doncs bé, a casa nostra encara és hora que els responsables de decidir quina estratègia ferroviària s'ha d'impulsar resten badocs esperant que l'AVE o el TAV travessi com un llampec per les nostres contrades. Encara que diuen que serà díficil que vagi gaire més depressa que el recent estrenat Euromed (Barcelona-València o València-Barcelona). Això sí, ja hem iniciat els tràmits perquè la iniciativa pública finaciï una infraestructura, més que milionària, que sembla ser que, en acabat, explotaran les companyies privades.

Persuadit de la sensatesa de la classe política, no vull dubtar del seu interès en  impulsar noves inversions en matèria ferroviària. I és per això que la famosa línia Papiol-Mollet es posarà en servei ben aviat, que es desdoblarà la línia de tren  Granollers-Vic, que la Central Intermodal de Mercaderies de Santa Perpètua es dotarà d'accés amb ferrocarril i moltes altres propostes que de ben segur ja deuen estar pensant, i és clar, frisant per aplicar-les i inaugurar-les com cal.