Més de mil amb el Sol

(publicat al Diari de Sabadell)

Un dels problemes ambientals més importants i transcendents que pateix el nostre planeta, i per extensió la nostra ciutat, és la contribució a l'efecte hivernacle que fem els països desenvolupats. Aquest bàsicament es manifesta amb els gasos resultants de la combustió, principalment de l'ús de les matèries primeres d'origen fòssil. Aquestes combustions són conseqüència, essencialment, de l'obtenció d'energia, bàsica per viure i fer moure el món.

Però no tothom consumeix la mateixa energia i per tant no tots els ciutadans del món contribuïm de la mateixa manera a aquesta poblemàtica ambiental. En els anomenats països pobres o del tercer món, com el cas de la Índia, un habitant  emet una mitjana de 0'8 tones de CO2 a l'atmosfera, mentre que a casa nostra la mitjana és una mica més de 4 tones de  CO2 per habitant. Tot i així, el més preocupant és que els nostres boscos i oceans són insuficients per absorbir les emissions que ocasionem els ciutadans d'aquest planeta, prop de 22.000 milions de tones de  CO2  cada any.

Si a l'actual situació hi afegim l'interès de països com la Xina, o d'altres dels anomenats en vies de desenvolupaments, a assolir quotes de consum d'energia emprant el mateix sistema que hem utilitzat els suposats països desenvolupats, francament és fa difícil pensar que el nostre medi sigui capaç d'absorbir i regular l'impacte que significaria tal consum d'energia. Però és clar, des del primer món, malgrat que el nostre país figuri a la zona de promoció, resulta confús alliçonar a altres països sobre com s'han de desenvolupar sense ser crítics amb el que hem fet i, sobretot, com ho hem fet.

Potser hem de començar a permeabilitzat-se de la cultura que proclama que amb menys siguem capaços de fer el mateix, o fins i tot més. I aquesta actitud no només és qüestió que l'exerceixin els convençuts sinó que cal extendre-la als incrèduls, malgrat resulti difícil en un país on els nostres governants, tant d'esquerres com de dretes, mesuren el benestar i la riquesa  del país pel nombre de Kw/h que es consumeixen, el nombre de telèfons o bé el nombre de vehicles per ciutadà. De fet, una forma curiosa de mesurar el benestar ja que alguns d'aquests paràmetres són causa directa de la insostenibilitat del desenvolupament que governa el nostre país.

En aquest marc, és de celebrar que la promotora municipal de habitatges sigui la primera de la classe en la iniciativa pública de promoure els primers habitatges bioclimàtics.  Tanmateix, la virtut de viure millor sense gastar més, i fins i tot gastant menys, és una de les premisses o idees força que postula l'ecologisme i que els nostres governants i promotors privats haurien d'incorporar en el disseny dels nous habitatges o de la remodelació dels ja existents.

I encara més quan els nostres promotors immobiliaris, emboirats per un cert "boom immobiliari" -a causa de conjuntures financeres i europees que no pas de les necessitats reals-,  no paren de reclamar més infraestructures i requalificacions per omplir de més cases i pisos la comarca, com si el Vallès fos com l'oest americà dels "cowboys", que mai veien els límits d'un territori ric i generós. En aquest sentit, certa pedagogia ambiental no estaria de més.

En aquesta línia, la Regidoria de Ciutat Sostenible de Barcelona ha promogut una campanya sota el lema "Barnamil" que té per objectiu que s'instal·lin 1.000 m2 de plaques solars per obtenir aigua calenta tot just quan s'arribi a l'any 2000. La iniciativa la lidera el Grup d'Energia local "Barnagel", l'Associació de Professionals de les Energies Renovables de Catalunya i la Campanya "Barcelona Estalvia Energia". També caldria afegir que la iniciativa compta amb el suport de la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya i Greenpeace.

Si tenim present  que per una banda, 2 m2 de plaques solars donen aigua calenta per tota una família, estalvien l'emissió de més de mitja tona de CO2 a l'any, i costen el mateix que un ordinador personal, i, que per l'altra banda, el gas que consumeixen el barcelonins per escalfar aigua emet a l'atmosfera més de 150.000 tones de CO2 cada any i l'energia elèctrica és majoritàriament d'origen nuclear, és lògic pensar que la iniciativa és més que encertada.

A més a més, la campanya es complementa amb una oficina d'atenció als ciutadans des d'on es fan estudis gratuïts per a comunitats de veïns amb l'objectiu d'avaluar el cost i viabilitat d'una instal·lació d'aigua calenta solar, amb les exempcions de taxes i impostos municipals per les obres que fomentin l'estalvi energètic o bé amb la informació sobre energies renovables en l'àmbit de la llar. Tot plegat per fer possible una política ambiental encara massa menystinguda  a casa nostra.