La ciutat dins d'un nou ordre territorial

(publicat al Diari de Sabadell)

La incertesa del futur a vegades ens fa enyorar la seguretat del passat que, millor o pitjor, ha presidit la nostra quotidianitat. No cal dir que la incertesa del futur govern municipal pot sembrar cert desànim que lluny de ser proteic esdevé massa decadent. Tanmateix, molt probablement el més interessant és abordar amb ànim i empenta el futur i no pas recordar amb nostàlgia un passat que cada dia és menys actualitat.

La transformació de la ciutat al llarg d'aquests anys ha estat notable, no tan sols per la intervenció del govern local, sinó, i en major part, pel dinamisme obligat o voluntari d'una societat abocada a conviure amb un canvi socioeconòmic que ha estat vertiginós els darrers vint anys. Hem passat d'utilitzar la màquina d'escriure i els llibres de comptes al suport magnètic d'informació i als ordinadors, de produir teixits a dissenyar-los i fer-los produir a països tercers -massa vegades en països dels anomenats del tercer món-, o bé de la seguretat o estabilitat de la feina a la precarietat del mercat laboral, o senzillament a convertir la nostra capacitat de treball en la nostra pròpia empresa.

Tot plegat no són res més que noves situacions i reptes propis de l'evolució de qualsevol societat més o menys organitzada. Sense ànim d'abordar en excés aspectes de les interelacions entre individus d'una societat, sí que m'agradaria comentar quelcom sobre els espais on succeeixen aquestes relacions. Des d'una perspectiva ambiental, l'ús que fem col·lectivament del territori on estem assentats és un aspecte cabdal, atès que el territori és un bé finit que, com a tal, pot ser escàs.

Dins d'aquesta famosa Regió metropolitana de Barcelona hi conviuen realitats territorials força diferents, malgrat que certs planificadors vulguin convertir-ho en un territori homogeni. Tal pretensió no deixa de ser una il·lusió que a vegades rep el suport de certes opcions polítiques massa ansioses de trobar nous desllorigadors a problemes i situacions, dels quals no tan sols no han trobat la solució, sinó que encara no han estat ni capaços de diagnosticar-ne la causa.

Pot afirmar-se que en l'esmentada regió s'hi localitzen, principalment, dues àrees metropolitanes: Barcelona, localitzada en la façana marítima, i el Vallès, principalment assentada a la plana, limitada per la serralada litoral i prelitoral. Sense la intenció d'analitzar una per una les variables que defineixen a ambdues àrees metropolitanes, sí que faré esment d'alguns fets territorials i ambientals que les diferencien. Un de principal és la seva configuració territorial; mentre Barcelona és un continu urbà, el Vallès és un arxipèlag de ciutats i pobles connectats o separats per una notable extensió d'espais naturals, bàsicament espais agrícoles, zones forestals i espais fluvials.

Un altre element important és el mar; mentre l'àrea metropolitana de Barcelona es beneficia de l'efecte marítim en la regulació de les seves variables climàtiques (temperatura, humitat, règim de vents, etc..), en el cas del Vallès l'efecte no és pas el mateix. Tanmateix, aquest darrer aspecte és important ja que 1) l'ocupació de la quasi totalitat de la plana (que ja preveu el planejament vigent), 2) l'augment significatiu de la ja important mobilitat que suporta la comarca, i 3) la configuració geològica del Vallès en forma d'olla, provocaria -especialment a l'hivern- situacions d'estancament atmosfèric, amb certes concentracions contaminants gens recomanables.

Amb certesa el futur de la ciutat passa precisament en abordar, sense complexos i amb altres municipis vallesans, el futur territorial del Vallès. Aquest futur, molt probablement passarà per garantir la identitat territorial del Vallès i la dels seus municipis, la conservació dels espais naturals de la plana, la qualitat de vida dels ciutadans, i el desenvolupament social i cultural del prop d'un milió de vallesans que vivim a la segona àrea metropolitana més important de Catalunya i una de les més dinàmiques del sud d'Europa.

En aquest sentit, no cal renunciar a la sobirania que avui dia té cada municipi ni tampoc crear nous organismes d'origen pompós, però en la realitat poc útils. La clau, com ja hem comentat en altres ocasions, passa per mancomunar serveis o actuacions d'àmbit supramunicipal. Aquesta nova manera de fer política municipal no té res a veure amb absorcions o fusions de municipis, o amb corporacions de naturalesa i representació política poc clares.

Mancomunar serveis o actuacions supramunicipals, també passa per una certa lògica territorial i ambiental. Per exemple, en el cas del transport col.lectiu per carretera, Sabadell ha de ser capaç d'establir un nou sistema eficient i eficaç amb municipis com Castellar, Sant Quirze, Badia i Barberà del Vallès. És un luxe inexplicable que la nostra ciutat disposi d'una xarxa d'autobusos que per raons polítiques i administratives no pugui superar els límits administratius de la ciutat.

Altres exemples com el sanejament dels rius Ripoll i Sec, el tractament de les deixalles, la gestió del sòl industrial, la millora o disseny d'infrastructures, o bé la gestió dels espais naturals, il·lustratrien algunes de les actuacions que s'han de promoure per fer funcional un territori excessivament gestionat des d'un cert provincianisme.