La depuradora 200

(publicat al Diari de Sabadell)

Molt probablement algú pot pensar que em refereixo a un nou model de depuradora, capaç de deixar neta qualsevol aigua contaminada, de dimensions reduïdes i fruit de l'última tecnologia alemanya o bé americana. Com en els millors temps del "boom" turístic, i a l'estil del turista un milió,  el Govern de Catalunya ha celebrat aquest darrer cap de setmana, a la vila de Blanes, la posada en marxa de la depuradora número 200 del Pla de Sanejament.

L'objectiu d'aquest ambiciós pla de sanejament és precisament la millora de la qualitat de les aigües que avui dia aboquen als rius i rierols del nostre país. L'accent s'ha posat especialment al sanejament de les aigües residuals urbanes, la gestió i aprofitament dels fangs de les depuradores, les aigües residuals industrials i de la qualitat de les aigües tant superficials, subterrànies com del litoral i les platges.

La financiació d'aquest projecte de sanejament arrenca de l'any 1981 quan el Parlament de Catalunya va acordar la creació d'una taxa sobre el consum de l'aigua destinada, de manera íntegra i finalista, al tractament de les aigües. Aquest antecedent de principi dels vuitanta no va ser suficient per tal d'afrontar les inversions i actuacions necessàries per posar fil a l'agulla a una política de sanejament més o menys raonable. No cal dir que els ajuts de la Unió Europea, com també els nous tributs relacionats amb l'ús, i a vegades abús de l'aigua han estat bàsics per les actuacions que ha dut a terme el Govern al llarg d'aquests anys.

Després de quasi disset anys de les primeres actuacions del Govern de la Generalitat en matèria de sanejament, potser podem apuntar algunes reflexions del que ha estat aquesta actuació, però especialment del que encara manca fer per gaudir i recuperar, en un futur, els espais fluvials, sovint tan maltractats pel desenvolupament.

La construcció de dues-centes depuradores, la disminució de la càrrega contaminant de les indústries, l'aflorament de nombrosos abocaments il·legals o bé el control de les aigües són exemples dels encerts de la política de sanejament dels darrers anys. Tot i així, no cal renunciar a solventar les mancances polítiques d'un dels problemes ambientals més importants de Catalunya com és el sanejament dels nostres espais fluvials.

La instal·lació de les depuradores en cap cas és garantia de sanejament de les aigües, a voltes els abocaments il.legals poden posar en perill els sistemes de sanejament establerts per les depuradores. La recepció, per part de la depuradora, d'aigües amb càrregues contaminants superiors a les admeses és suficient per inhabilitar la depuradora. Les conseqüències són dobles, per una banda no es tracta l'aigua contaminada, que torna al riu, i per l'altra, pot malmetre els sistemes de sanejament d'una depuradora, deixant-los inutilitzables durant hores o fins i tot dies.

Per tant, la gestió de les instal·lacions ja construïdes és important. Però especialment cal esmerçar esforços en detectar aquells que a través del clavegueram aboquen productes tòxics i contaminants als col.lectors o bé directament al riu. Val a dir que també els ciutadans hem de ser conscients que hem d'evitar l'abocament de productes tòxics o contaminants per les aigüeres o lavabos, com poden ser les pintures, olis del cotxe o derivats d'hidrocarburs. Productes que en no poder-se tractar eficientment a les depuradores impliquen un augment de la contaminació de les aigües.

Com ja hem comentat en altres ocasions, des de l'any 1993, i d'una forma regular, el Departament de Medi Ambient, a través de la Junta de Sanejament ha impulsat els Plans de Descontaminació Gradual (PDG). Aquests plans són un acord entre l'Administració i l'empresa pel qual aquesta es compromet a fer un seguit d'actuacions de millora dels seus abocaments, en uns terminis definits, fins a adequar la qualitat de les aigües residuals a la Llei d'aigües, a la de costes o al Reglament de la depuradora. L'acceptació per part de l'empresa d'un PDG implica que la Junta de Sanejament autoritza l'abocament provisional de les aigües residuals de l'empresa, sempre i quan compleixi els acords establerts en aquest PDG.

Aquesta enginyosa fórmula administrativa ha permès que moltes empreses hagin gaudit d'una pròrroga per adaptar-se a la normativa ambiental. Però tot i així, perpetuar, prorrogar o recórrer reiteradament a aquests PDG no esdevindria un encert pel futur del sanejament dels nostres rius. A més, tot plegat implicaria un greuge amb aquells industrials que s'han esforçat per adaptar-se a la normativa ambiental vigent.  

Finalment, hem de pensar que la política de sanejament ha de ser quelcom més que la millora de les aigües. Els rius no només són un fil d'aigua per a treure'n profit sinó que formen part d'un dels sistemes naturals més importants del patrimoni natural de Catalunya com són els espais fluvials. La recuperació dels boscos de ribera, l'eliminació de la urbanització de les lleres dels rius o bé la creació d'espais d'aiguamolls són objectius que hauria d'incorporar el Pla de Sanejament. En definitiva, s'ha de pensar en actuacions de recuperació i conservació de conques fluvials i no tant en plans parcials, com és el cas de l'actual Pla de Sanejament vigent.