Ja són 102.000
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 27 d'abril de 2004)
Sí, a Sabadell cada dia són més els vehicles que conviuen entre nosaltres o, millor dit, que senzillament els hem convidat a viure inseparablement amb nosaltres. De fet, ells no vénen de forma innata a la ciutat sinó que som els ciutadans i ciutadanes qui els utilitzem.
Segurament el dret d’adquirir un vehicle no és qüestionable, fins i tot si l’exercíssim amb caràcter ilimitat. Amb tot, si tinguéssim en compte l’impacte ambiental associat a la construcció dels automòbils (consum d’energia, consum de béns naturals, transport, etc) possiblement convindríem que no seria gaire raonable això de voler-ne tenir més que ningú.
Ara bé, el dret a l’ús del vehicle segurament és més que qüestionable. Entre d’altres coses perquè implica el consum d’una font d’energia no renovable, la construcció de milers de quilòmetres de xarxa viària i especialment una aportació notable d’emissions de CO2 a l’atmosfera (uns dels gasos que afavoreix l’efecte hivernacle). Per tant, la racionalitat de l’ús de l’automòbil és la clau per garantir l’equilibri entre el dret de tenir un automòbil i l’objectiu de garantir la sostenibilitat.
Tanmateix, el punt crític per molts de nosaltres és saber o ser conscients quan l’ús que fem del nostre vehicle és raonable o és abusiu. Malgrat ser coneixedors de l’impacte ambiental de l’ús de l’automòbil i de la bondat d’altres mitjans de transport ens costa de saber-ho diferenciar i actuar coherentment. Molt probablement una actitud més reflexiva a l’hora d’utilitzar l’automòbil ens ajudaria a dirimir sense necessitat d’aprendre’ns mil i un consells.
També és cert que moltes vegades no tenim cap altra opció que agafar el vehicle, ja que no podem desplaçar-nos amb altres mitjans de transport que no sigui aquest. Per tant, no sempre podem exercir un dret que potser en un futur caldrà reivindicar-lo com a fonamental: moure’ns amb mitjans sostenibles.
Per això, la pràctica pretèrita de culpabilitzar als ciutadans i ciutadanes dels problemes ambientals s’ha de substituir per l’exercici dels nostres drets i deures per afavorir decisions polítiques i empresarials que ens privin de l’escalfament del planeta, compleixin els acords de Kioto i garanteixin un entorn més saludable.
Malgrat la informació poc generosa dels fabricants de vehicles, d’ençà de l’aplicació de la Directiva 1999/94/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de 1999, les companyies tenen l’obligació d’informar sobre el consum de carburant i de les emissions de CO2 dels cotxes nous, per tal que els possibles compradors poguem avaluar criteris d’eficiència i contaminació al moment d’adquirir el nostre vehicle. Aquesta Directiva estableix que la informació sobre consum de carburant i les emissions específiques de CO2 dels cotxes nous s’ha de facilitar i publicar de forma notòria.
Tot i així, aquesta informació com d’altres relacionades amb el medi ambient no són un element bàsic de les polítiques empresarials de les companyies. Ara bé, cal tenir present que algunes empreses han incorporat les variables ambientals com element d’investigació i competència futura com poden ser, per exemple, els prototips de cotxes elèctrics o híbrids (elèctric i tèrmic), l’ús de biocombustibles, la reducció del pes dels vehicles o bé la utilització de materials fàcilment reciclables i/o reutilitzables.
A banda de la indústria que cal continuar esperonant, també és rellevant el rol de l’administració pública per facilitar i promoure actuacions a favor dels mitjans de transport menys contaminants i més sostenibles. En aquest context, és imperiós que les polítiques d’inversions en ferrocarril, tramvia, autobús, metro, bicicleta i respecte als vianants es prioritzin davant d’altres d’un cost ambiental i social excessiu.
La ciutat no pot romandre indiferent a un possible creixement de l’abús del vehicle. Si el parc de vehicles ha augmentat més d’un 20% des de 1990 segurament això es traduirà en un increment (difícil de mesurar però fàcil de preveure) de l’ús inadequat de l’automòbil. Per aquest motiu no podem reduir la nostra acció pública en aplaudir el perllongament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya fins a la plaça d’Espanya. A Sabadell li cal un pla director d’infraestructures i actuacions supramunicipals de foment dels mitjans de transport col·lectiu i/o sostenibles.
Sabadell, 21 d’abril de 2004
Sí, a Sabadell cada dia són més els vehicles que conviuen entre nosaltres o, millor dit, que senzillament els hem convidat a viure inseparablement amb nosaltres. De fet, ells no vénen de forma innata a la ciutat sinó que som els ciutadans i ciutadanes qui els utilitzem.
Segurament el dret d’adquirir un vehicle no és qüestionable, fins i tot si l’exercíssim amb caràcter ilimitat. Amb tot, si tinguéssim en compte l’impacte ambiental associat a la construcció dels automòbils (consum d’energia, consum de béns naturals, transport, etc) possiblement convindríem que no seria gaire raonable això de voler-ne tenir més que ningú.
Ara bé, el dret a l’ús del vehicle segurament és més que qüestionable. Entre d’altres coses perquè implica el consum d’una font d’energia no renovable, la construcció de milers de quilòmetres de xarxa viària i especialment una aportació notable d’emissions de CO2 a l’atmosfera (uns dels gasos que afavoreix l’efecte hivernacle). Per tant, la racionalitat de l’ús de l’automòbil és la clau per garantir l’equilibri entre el dret de tenir un automòbil i l’objectiu de garantir la sostenibilitat.
Tanmateix, el punt crític per molts de nosaltres és saber o ser conscients quan l’ús que fem del nostre vehicle és raonable o és abusiu. Malgrat ser coneixedors de l’impacte ambiental de l’ús de l’automòbil i de la bondat d’altres mitjans de transport ens costa de saber-ho diferenciar i actuar coherentment. Molt probablement una actitud més reflexiva a l’hora d’utilitzar l’automòbil ens ajudaria a dirimir sense necessitat d’aprendre’ns mil i un consells.
També és cert que moltes vegades no tenim cap altra opció que agafar el vehicle, ja que no podem desplaçar-nos amb altres mitjans de transport que no sigui aquest. Per tant, no sempre podem exercir un dret que potser en un futur caldrà reivindicar-lo com a fonamental: moure’ns amb mitjans sostenibles.
Per això, la pràctica pretèrita de culpabilitzar als ciutadans i ciutadanes dels problemes ambientals s’ha de substituir per l’exercici dels nostres drets i deures per afavorir decisions polítiques i empresarials que ens privin de l’escalfament del planeta, compleixin els acords de Kioto i garanteixin un entorn més saludable.
Malgrat la informació poc generosa dels fabricants de vehicles, d’ençà de l’aplicació de la Directiva 1999/94/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de 1999, les companyies tenen l’obligació d’informar sobre el consum de carburant i de les emissions de CO2 dels cotxes nous, per tal que els possibles compradors poguem avaluar criteris d’eficiència i contaminació al moment d’adquirir el nostre vehicle. Aquesta Directiva estableix que la informació sobre consum de carburant i les emissions específiques de CO2 dels cotxes nous s’ha de facilitar i publicar de forma notòria.
Tot i així, aquesta informació com d’altres relacionades amb el medi ambient no són un element bàsic de les polítiques empresarials de les companyies. Ara bé, cal tenir present que algunes empreses han incorporat les variables ambientals com element d’investigació i competència futura com poden ser, per exemple, els prototips de cotxes elèctrics o híbrids (elèctric i tèrmic), l’ús de biocombustibles, la reducció del pes dels vehicles o bé la utilització de materials fàcilment reciclables i/o reutilitzables.
A banda de la indústria que cal continuar esperonant, també és rellevant el rol de l’administració pública per facilitar i promoure actuacions a favor dels mitjans de transport menys contaminants i més sostenibles. En aquest context, és imperiós que les polítiques d’inversions en ferrocarril, tramvia, autobús, metro, bicicleta i respecte als vianants es prioritzin davant d’altres d’un cost ambiental i social excessiu.
La ciutat no pot romandre indiferent a un possible creixement de l’abús del vehicle. Si el parc de vehicles ha augmentat més d’un 20% des de 1990 segurament això es traduirà en un increment (difícil de mesurar però fàcil de preveure) de l’ús inadequat de l’automòbil. Per aquest motiu no podem reduir la nostra acció pública en aplaudir el perllongament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya fins a la plaça d’Espanya. A Sabadell li cal un pla director d’infraestructures i actuacions supramunicipals de foment dels mitjans de transport col·lectiu i/o sostenibles.
Sabadell, 21 d’abril de 2004
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada