Habitatges a l’espai agrícola
(Publicat al Diari de Sabadell, 27 d'abril de 2005)
Fa pocs dies que els mitjans de comunicació es feien ressò del nou Pla d’habitatge que impulsa el Govern de Catalunya. L’objectiu d’aquest pla és promoure la construcció de 76.500 vivendes, la meitat de les quals serien de protecció oficial i la resta sense determinar. El cost de la urbanització de les 1.525 hectàrees que s’ocuparien, avui no qualificades d’urbanitzables, majoritàriament la realitzaria l’Institut Català del Sòl.
A priori, la bondat de l’administració pública per regular l’enfollit mercat immobiliari sembla més que raonable. Ara bé, la solució segurament no passa només per augmentar l’oferta de més habitatges sinó per regular el mercat de l’oferta i demanda dels crèdits hipotecaris. També caldria evitar que el sector immobiliari esdevingui el refugi dels milers d’euros que es deixen d’invertir en sectors de l’economia productiva o del coneixement. Avui el preu d’un habitatge el fixa la capacitat d’endeutament que tenen els ciutadans i no pas el valor real del que s’adquireix. Per tant, la recepta clàssica de pretendre baixar o estabilitzar els preus amb un augment de l’oferta és més que dubtosa i segurament la intervenció en el mercat del sòl deu ser una mesura massa progressista.
Durant la roda de premsa de presentació del projecte governamental s’anunciava que no es volia concretar la localització territorial de les actuacions previstes per evitar possibles moviments especulatius o d’encariment del preu del sòl. Però, tot i així, sí que es va concretar que de les 1.525 hectàrees previstes, prop de 600 hectàrees, es concentrarien a la regió metropolitana de Barcelona. Precisament, en el marc de l’esmentada presentació, també va transcendir que hi havia una actuació força lligada que es portaria a terme a Sabadell. En concret, es va parlar de la construcció de 6.000 habitatges en el sector de la Salut-Poblenou. D’acord amb la normativa urbanística, que preveu un límit d’habitatges per superfície de sòl, estaríem davant d’una actuació que ocuparia entre 80 i 100 hectàrees; en aquest cas, de sòl agrícola que caldria requalificar. La mateixa font informativa afirmava que hi havia acord amb l’Ajuntament de Sabadell i els propietaris.
Davant d’aquesta notícia l’equip de Govern de l’Ajuntament de Sabadell ha respost d’una manera poc clarificadora com era d’esperar. No cal anar gaire lluny per recordar com es va gestar el fallit projecte de dur part del zoo de Barcelona a l’espai natural del Torrent de Colobrers i Torre Turull: d’amagat i per sorpresa. Per tant, l’actitud de “pilotes fora” de l’equip de Govern no ens ha d’estranyar tot i que seria d’agrair més informació de la facilitada fins ara, així com saber el seu posicionament.
Tot i que l’Ajuntament i la Generalitat vulguin tirar endavant aquest megaprojecte urbanístic costa d’entendre aquesta cultura política de voler créixer a partir de grans actuacions urbanístiques, majoritàriament, no previstes en el Pla general d’ordenació. Estant-hi o no d’acord, existeix un model de ciutat consensuat per la totalitat del grups polítics i que en aquests moments és vigent. Un model que defensa l’espai agrícola i forestal i garanteix el creixement urbanístic de la ciutat. En aquest context no podem oblidar que una de les actuacions urbanístiques més importants, Can Gambús, tot just s’ha iniciat i també s’accelerat el projecte de Sant Pau de Riusec. Seria poc intel·ligent embarcar-nos en una aventura que implicaria la pèrdua definitiva de massa espai agrícola.
Sabadell tard o d’hora no podrà ocupar més territori ja sigui perquè continuem decidint que volem camps i boscos o senzillament perque hàgim apostat per omplir de ciment la totalitat del terme municipal en un afany de competir amb altres ciutats del país. En el cas del Vallès, i amb les dades a la mà, mai podrem ocupar més que la nostra veïna Terrassa. Per tant, tampoc no té sentit pretendre exercir la capitalitat comarcal en virtud del nombre de ciutadans. Senzillament, és ridícul i impossible.
La identitat i capitalitat de la ciutat passa per aconseguir una urb cohesionada socialment amb una taxa baixa de conflictivitat, amb activitats econòmiques basades en el coneixement, i també evitant determinades infraestructures com el quart cinturó i preservant els espais agrícoles i forestals de llevant com Can Lletget, Santiga, Torre del Canonge o la Salut. El futur i la identitat de la ciutat passa per no esdevenir un clònic de qualsevol suburbi metropolità del sud d’Europa.
Sabadell, 12 d’abril de 2005.
Fa pocs dies que els mitjans de comunicació es feien ressò del nou Pla d’habitatge que impulsa el Govern de Catalunya. L’objectiu d’aquest pla és promoure la construcció de 76.500 vivendes, la meitat de les quals serien de protecció oficial i la resta sense determinar. El cost de la urbanització de les 1.525 hectàrees que s’ocuparien, avui no qualificades d’urbanitzables, majoritàriament la realitzaria l’Institut Català del Sòl.
A priori, la bondat de l’administració pública per regular l’enfollit mercat immobiliari sembla més que raonable. Ara bé, la solució segurament no passa només per augmentar l’oferta de més habitatges sinó per regular el mercat de l’oferta i demanda dels crèdits hipotecaris. També caldria evitar que el sector immobiliari esdevingui el refugi dels milers d’euros que es deixen d’invertir en sectors de l’economia productiva o del coneixement. Avui el preu d’un habitatge el fixa la capacitat d’endeutament que tenen els ciutadans i no pas el valor real del que s’adquireix. Per tant, la recepta clàssica de pretendre baixar o estabilitzar els preus amb un augment de l’oferta és més que dubtosa i segurament la intervenció en el mercat del sòl deu ser una mesura massa progressista.
Durant la roda de premsa de presentació del projecte governamental s’anunciava que no es volia concretar la localització territorial de les actuacions previstes per evitar possibles moviments especulatius o d’encariment del preu del sòl. Però, tot i així, sí que es va concretar que de les 1.525 hectàrees previstes, prop de 600 hectàrees, es concentrarien a la regió metropolitana de Barcelona. Precisament, en el marc de l’esmentada presentació, també va transcendir que hi havia una actuació força lligada que es portaria a terme a Sabadell. En concret, es va parlar de la construcció de 6.000 habitatges en el sector de la Salut-Poblenou. D’acord amb la normativa urbanística, que preveu un límit d’habitatges per superfície de sòl, estaríem davant d’una actuació que ocuparia entre 80 i 100 hectàrees; en aquest cas, de sòl agrícola que caldria requalificar. La mateixa font informativa afirmava que hi havia acord amb l’Ajuntament de Sabadell i els propietaris.
Davant d’aquesta notícia l’equip de Govern de l’Ajuntament de Sabadell ha respost d’una manera poc clarificadora com era d’esperar. No cal anar gaire lluny per recordar com es va gestar el fallit projecte de dur part del zoo de Barcelona a l’espai natural del Torrent de Colobrers i Torre Turull: d’amagat i per sorpresa. Per tant, l’actitud de “pilotes fora” de l’equip de Govern no ens ha d’estranyar tot i que seria d’agrair més informació de la facilitada fins ara, així com saber el seu posicionament.
Tot i que l’Ajuntament i la Generalitat vulguin tirar endavant aquest megaprojecte urbanístic costa d’entendre aquesta cultura política de voler créixer a partir de grans actuacions urbanístiques, majoritàriament, no previstes en el Pla general d’ordenació. Estant-hi o no d’acord, existeix un model de ciutat consensuat per la totalitat del grups polítics i que en aquests moments és vigent. Un model que defensa l’espai agrícola i forestal i garanteix el creixement urbanístic de la ciutat. En aquest context no podem oblidar que una de les actuacions urbanístiques més importants, Can Gambús, tot just s’ha iniciat i també s’accelerat el projecte de Sant Pau de Riusec. Seria poc intel·ligent embarcar-nos en una aventura que implicaria la pèrdua definitiva de massa espai agrícola.
Sabadell tard o d’hora no podrà ocupar més territori ja sigui perquè continuem decidint que volem camps i boscos o senzillament perque hàgim apostat per omplir de ciment la totalitat del terme municipal en un afany de competir amb altres ciutats del país. En el cas del Vallès, i amb les dades a la mà, mai podrem ocupar més que la nostra veïna Terrassa. Per tant, tampoc no té sentit pretendre exercir la capitalitat comarcal en virtud del nombre de ciutadans. Senzillament, és ridícul i impossible.
La identitat i capitalitat de la ciutat passa per aconseguir una urb cohesionada socialment amb una taxa baixa de conflictivitat, amb activitats econòmiques basades en el coneixement, i també evitant determinades infraestructures com el quart cinturó i preservant els espais agrícoles i forestals de llevant com Can Lletget, Santiga, Torre del Canonge o la Salut. El futur i la identitat de la ciutat passa per no esdevenir un clònic de qualsevol suburbi metropolità del sud d’Europa.
Sabadell, 12 d’abril de 2005.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada