Una terra, un país
(Editorial de la revista número 15 del Dia de la Terra, abril 2005)
Ja entrat el mes d’abril celebrem des de fa anys el dia de la terra, en concret el dia 22. Aquesta iniciativa ambientalista internacional va ser adoptada per l’ecologisme català ara fa justament 15 anys amb l’esperit de formalitzar el nostre espai de celebració compartit amb altres comunitats d’arreu de la terra (el primer Dia de la Terra es va celebrar als EUA fa 35 anys). Tot plegat, amb l’esperit de diferenciar-nos, en aquella època, de la proliferació d’iniciatives governamentals més preocupades en patrimonialitzar la defensa del medi que en prendre mesures eficients.
Si bé és cert que la universalització de la defensa de la natura ha estat positiu, durant els darrers anys no ha estat tan satisfactori pel que fa a la concreció en el nostre territori més proper, ja sigui a través de polítiques públiques o de privades. És a dir, allò del pensar globalment i actuar localment no ha estat del tot proteic. Per exemple, avui som capaços d’organitzar a Barcelona esdeveniments de caràcter mundial i mobilitzar milers d’euros per reflexionar sobre la sostenibilitat, però a poques passes pretenem modificar la línia de costa per implantar equipaments de caràcter lúdic. O bé, eliminem hàbitats singulars per implantar infraestrutures pel transport, oblidant-nos de l’optimització de les ja existents com a premissa bàsica de l’acció territorial. Tristament, l’acció local no sempre es realitzar a partir de posar en pràctica el pensament global que tan generosament ens entusiasma.
Segurament aquest és el repte més significatiu dels propers anys: aconseguir que l’acció pública i privada al nostre país estigui vertaderament presidida per la sostenibilitat. I això, és clar reclama compromís i fermesa a tots plegats. Independentment de la transcendència, totes les iniciatives en aquest sentit són vàlides, com ho és la fira que s’organitza en motiu de la celebració del dia de la terra. Tanmateix, lògicament no podem reduir aquesta nova etapa a les iniciatives cíviques sinó que s’ha d’estendre a l’esfera governamental i empresarial. I especialment en aquells àmbits on es prenen decisions rellevants per a la col·lectivitat.
En aquest sentit, cal dir que l’acció governamental només saluda tímidament, com ha estat tradició, a aquest nou repte. El recent episodi d’Erkimia, la dilució del Departament de Medi Ambient adquirint les competències d’habitatge (potser hagués estat més important assumir les d’urbanisme i ordenació del territori), la insuficient proposta d’espais naturals a incloure a la Xarxa Natura 2000, el túnel de Bracons o el projecte del Quart Cinturó de Barcelona són uns exemples que delaten una actitud massa conservadora pel que fa a l’implantació de polítiques ambientals al nostre país.
Descaradament encara som una societat que ens fascina la construcció de milers de quilòmetres d’autopistes i abocar milers de tones de ciments sobre els camps i boscos per convertir-los en urb. La confusió, intencionada, que l’ecologisme està en contra del progrés ha permès perpetuar el mite que volem tornar a la caverna. Un mite útil, per exemple, per culpabilitzar del retard de determinades inversions aeroportuàries als ocells del delta del Llobregat.
Ara bé, si hem estat capaços d’avançar durant aquests anys des de la lluita antinuclear i ecologista fins l’eclosió de l’associonisme ambiental passant per la creació del Departament de Medi Ambient, la defensa del territori i els seus béns naturals, també cal ser optimistes de cara al futur. Els canvis vindran per la capacitat d’innovar i persuadir a qui s’escaigui que la societat postindustrial no es governa amb receptes industrialistes del segle passat.
Manel Cunill i Llenas
Ja entrat el mes d’abril celebrem des de fa anys el dia de la terra, en concret el dia 22. Aquesta iniciativa ambientalista internacional va ser adoptada per l’ecologisme català ara fa justament 15 anys amb l’esperit de formalitzar el nostre espai de celebració compartit amb altres comunitats d’arreu de la terra (el primer Dia de la Terra es va celebrar als EUA fa 35 anys). Tot plegat, amb l’esperit de diferenciar-nos, en aquella època, de la proliferació d’iniciatives governamentals més preocupades en patrimonialitzar la defensa del medi que en prendre mesures eficients.
Si bé és cert que la universalització de la defensa de la natura ha estat positiu, durant els darrers anys no ha estat tan satisfactori pel que fa a la concreció en el nostre territori més proper, ja sigui a través de polítiques públiques o de privades. És a dir, allò del pensar globalment i actuar localment no ha estat del tot proteic. Per exemple, avui som capaços d’organitzar a Barcelona esdeveniments de caràcter mundial i mobilitzar milers d’euros per reflexionar sobre la sostenibilitat, però a poques passes pretenem modificar la línia de costa per implantar equipaments de caràcter lúdic. O bé, eliminem hàbitats singulars per implantar infraestrutures pel transport, oblidant-nos de l’optimització de les ja existents com a premissa bàsica de l’acció territorial. Tristament, l’acció local no sempre es realitzar a partir de posar en pràctica el pensament global que tan generosament ens entusiasma.
Segurament aquest és el repte més significatiu dels propers anys: aconseguir que l’acció pública i privada al nostre país estigui vertaderament presidida per la sostenibilitat. I això, és clar reclama compromís i fermesa a tots plegats. Independentment de la transcendència, totes les iniciatives en aquest sentit són vàlides, com ho és la fira que s’organitza en motiu de la celebració del dia de la terra. Tanmateix, lògicament no podem reduir aquesta nova etapa a les iniciatives cíviques sinó que s’ha d’estendre a l’esfera governamental i empresarial. I especialment en aquells àmbits on es prenen decisions rellevants per a la col·lectivitat.
En aquest sentit, cal dir que l’acció governamental només saluda tímidament, com ha estat tradició, a aquest nou repte. El recent episodi d’Erkimia, la dilució del Departament de Medi Ambient adquirint les competències d’habitatge (potser hagués estat més important assumir les d’urbanisme i ordenació del territori), la insuficient proposta d’espais naturals a incloure a la Xarxa Natura 2000, el túnel de Bracons o el projecte del Quart Cinturó de Barcelona són uns exemples que delaten una actitud massa conservadora pel que fa a l’implantació de polítiques ambientals al nostre país.
Descaradament encara som una societat que ens fascina la construcció de milers de quilòmetres d’autopistes i abocar milers de tones de ciments sobre els camps i boscos per convertir-los en urb. La confusió, intencionada, que l’ecologisme està en contra del progrés ha permès perpetuar el mite que volem tornar a la caverna. Un mite útil, per exemple, per culpabilitzar del retard de determinades inversions aeroportuàries als ocells del delta del Llobregat.
Ara bé, si hem estat capaços d’avançar durant aquests anys des de la lluita antinuclear i ecologista fins l’eclosió de l’associonisme ambiental passant per la creació del Departament de Medi Ambient, la defensa del territori i els seus béns naturals, també cal ser optimistes de cara al futur. Els canvis vindran per la capacitat d’innovar i persuadir a qui s’escaigui que la societat postindustrial no es governa amb receptes industrialistes del segle passat.
Manel Cunill i Llenas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada