Especulació a l’aeroport?
(Publicat al Diari de Sabadell, dissabte 12 de novembre de 2005)
A l’entrada sud de Sabadell es poden llegir diferents pancartes situades a l’entrada de l’aeroport amb expressions com ara: “aeroport sí, especulació no”. A aquests clams cal afegir les constants referències al creixement urbanístic i a l’especualció per part de diferents representants d’organitzacions professionals i, especialment, de destacats dirigents de l’Aeroclub Barcelona-Sabadell. Certament, un dels principals usuaris de l’aeroport però, en cap cas, propietari d’aquest equipament públic. Dubto, seriosament, que l’objectiu de l’administració sigui especular amb el sòl que avui ocupa l’aeroport del Sabadell.
Especular, bàsicament, consisteix en comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu. En aquest cas, caldria suposar que als anys 30 quan es va ocupar aquest espai es va fer amb la intenció, 75 anys més tard, de poder-lo vendre per fer-hi vivendes. I això, després d’haver-hi invertit desenes de milions d’euros provinents de fons públics en mantenir i millorar aquesta infraestrutura. Sembla, doncs, ridícul imaginar que l’administració tot això ho ha fet per convertir l’aeroport en pisos i cases. Si avui es parla de trasllat o reducció de l’activitat de l’aeroport més aviat es deu a la gestió negligent d’AENA, el perill que comporta l’actual activitat aeroportuària i l’entorn urbà on es troba. Convindríem, doncs, que parlar d’interessos urbanístics i especulació és del tot desencertat; i encara menys imputar-los a l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès o d’altres, quan la totalitat de l’equipament públic està situat dins del terme municipal de Sabadell.
Si volem trobar exemples d’especulació urbanística podem obrir la pàgina 19 del suplement “Dinero” de La Vanguardia (6-11-2005) i veure-ho. En concret, trobaran l’anunci d’una famosa empresa del sector immobiliari on manifesta que compra finques rústiques a no menys de 25 quilòmetres de Barcelona i a partir de 50 hectàrees. Lògicament amb l’objectiu d’esperar que esdevinguin urbanitzables o bé influir-hi per aconseguir-ho. També podem citar-ne un de conegut com la famosa venda de la finca de Torrebonica per part del grup La Caixa al Real Club del Golf del Prat. En aquella ocasió, s’esperonava al Club a aconseguir un canvi de qualificació urbanística -que permetés edificar habitatges- d’una zona de la finca que continuaria sent propietat del grup La Caixa. A canvi, es rebaixaria el preu de venda de la part que comprava el club de golf. La denúncia pública de l’Adenc i altres col·lectius ecologistes i socials ho va evitar de moment. Segurament podríem citar més casos, però és prou evident quina diferència hi ha entre especular i ordenar els usos de l’aeroport per garantir la seguretat.
Les darreres dècades el creixement del teixit urbà al Vallès ha estat espectacular. En aquest període les ciutats situades al voltant de l’aeroport no han estat una excepció. Aquesta situació ha comportat que diverses entitats hagin reclamat des de fa temps la protecció d’una bona colla d’espais naturals situats a la plana del Vallès. Proposta no sempre compartida per algunes de les institucions que ara parlen beligerantment del “desmesurat creixement urbanístic”.
Cal recordar que gran part d’aquest creixement urbanístic, però, es va fer en un escenari d’absència d’institucions democràtiques i presidit per conceptes de planificació i actuació molt poc raonables i salubres. Tristament, el cas de Badia del Vallès és un dels molts exemples d’aquella època pretèrita.
A l’herència del passat cal afegir que el fenomen del creixement urbà no s’ha aturat d’ençà de la recuperació de les institucions democràtiques. En conseqüència, els municipis han continuat creixent; això sí, d’acord amb un planejament urbanístic aprovat i a vegades concertat amb els agents socials i econòmics. Per exemple, malgrat que jo no comparteixo el model de ciutat difusa tant ampliament extens a Sant Quirze del Vallès, la no dotació de sòl que altrament avui permetria a Badia del Vallès millorar la seva qualitat urbana, o la proposta urbanística que avala l’Ajuntament de Sabadell per Sant Pau de Riusec, cal acceptar que és l’acord de la majoria de la ciutadania representada a les institucions el que preval. Tot i així, aquesta legitimitat política no implica que la ciutadania i les entitats hagin de renunciar a promoure la modificació de moltes d’aquestes propostes urbanitzadores. Pert aquest motiu tampoc no hauríem d’oblidar que la sobirania sobre el futur de l’aeroport també resideix en la ciutadania i no exclusivament en els seus usuaris.
Ara bé, confondre la planificació, bona o dolenta, amb la seva execució no és acurat. Si a Sant Quirze es construeix és perquè existeix un planejament aprovat i validat pels organismes competents que ho avalen. I si s’actua vulnerant la normativa cal denunciar-ho i aturar-ho. Tanmateix, però, aquest rigor també l’hem d’exigir als usuaris de l’aeroport i a totes les administracions competents en la gestió d’aquesta infraestructura pública.
Sabadell, 7 de novembre de 2005.
A l’entrada sud de Sabadell es poden llegir diferents pancartes situades a l’entrada de l’aeroport amb expressions com ara: “aeroport sí, especulació no”. A aquests clams cal afegir les constants referències al creixement urbanístic i a l’especualció per part de diferents representants d’organitzacions professionals i, especialment, de destacats dirigents de l’Aeroclub Barcelona-Sabadell. Certament, un dels principals usuaris de l’aeroport però, en cap cas, propietari d’aquest equipament públic. Dubto, seriosament, que l’objectiu de l’administració sigui especular amb el sòl que avui ocupa l’aeroport del Sabadell.
Especular, bàsicament, consisteix en comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu. En aquest cas, caldria suposar que als anys 30 quan es va ocupar aquest espai es va fer amb la intenció, 75 anys més tard, de poder-lo vendre per fer-hi vivendes. I això, després d’haver-hi invertit desenes de milions d’euros provinents de fons públics en mantenir i millorar aquesta infraestrutura. Sembla, doncs, ridícul imaginar que l’administració tot això ho ha fet per convertir l’aeroport en pisos i cases. Si avui es parla de trasllat o reducció de l’activitat de l’aeroport més aviat es deu a la gestió negligent d’AENA, el perill que comporta l’actual activitat aeroportuària i l’entorn urbà on es troba. Convindríem, doncs, que parlar d’interessos urbanístics i especulació és del tot desencertat; i encara menys imputar-los a l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès o d’altres, quan la totalitat de l’equipament públic està situat dins del terme municipal de Sabadell.
Si volem trobar exemples d’especulació urbanística podem obrir la pàgina 19 del suplement “Dinero” de La Vanguardia (6-11-2005) i veure-ho. En concret, trobaran l’anunci d’una famosa empresa del sector immobiliari on manifesta que compra finques rústiques a no menys de 25 quilòmetres de Barcelona i a partir de 50 hectàrees. Lògicament amb l’objectiu d’esperar que esdevinguin urbanitzables o bé influir-hi per aconseguir-ho. També podem citar-ne un de conegut com la famosa venda de la finca de Torrebonica per part del grup La Caixa al Real Club del Golf del Prat. En aquella ocasió, s’esperonava al Club a aconseguir un canvi de qualificació urbanística -que permetés edificar habitatges- d’una zona de la finca que continuaria sent propietat del grup La Caixa. A canvi, es rebaixaria el preu de venda de la part que comprava el club de golf. La denúncia pública de l’Adenc i altres col·lectius ecologistes i socials ho va evitar de moment. Segurament podríem citar més casos, però és prou evident quina diferència hi ha entre especular i ordenar els usos de l’aeroport per garantir la seguretat.
Les darreres dècades el creixement del teixit urbà al Vallès ha estat espectacular. En aquest període les ciutats situades al voltant de l’aeroport no han estat una excepció. Aquesta situació ha comportat que diverses entitats hagin reclamat des de fa temps la protecció d’una bona colla d’espais naturals situats a la plana del Vallès. Proposta no sempre compartida per algunes de les institucions que ara parlen beligerantment del “desmesurat creixement urbanístic”.
Cal recordar que gran part d’aquest creixement urbanístic, però, es va fer en un escenari d’absència d’institucions democràtiques i presidit per conceptes de planificació i actuació molt poc raonables i salubres. Tristament, el cas de Badia del Vallès és un dels molts exemples d’aquella època pretèrita.
A l’herència del passat cal afegir que el fenomen del creixement urbà no s’ha aturat d’ençà de la recuperació de les institucions democràtiques. En conseqüència, els municipis han continuat creixent; això sí, d’acord amb un planejament urbanístic aprovat i a vegades concertat amb els agents socials i econòmics. Per exemple, malgrat que jo no comparteixo el model de ciutat difusa tant ampliament extens a Sant Quirze del Vallès, la no dotació de sòl que altrament avui permetria a Badia del Vallès millorar la seva qualitat urbana, o la proposta urbanística que avala l’Ajuntament de Sabadell per Sant Pau de Riusec, cal acceptar que és l’acord de la majoria de la ciutadania representada a les institucions el que preval. Tot i així, aquesta legitimitat política no implica que la ciutadania i les entitats hagin de renunciar a promoure la modificació de moltes d’aquestes propostes urbanitzadores. Pert aquest motiu tampoc no hauríem d’oblidar que la sobirania sobre el futur de l’aeroport també resideix en la ciutadania i no exclusivament en els seus usuaris.
Ara bé, confondre la planificació, bona o dolenta, amb la seva execució no és acurat. Si a Sant Quirze es construeix és perquè existeix un planejament aprovat i validat pels organismes competents que ho avalen. I si s’actua vulnerant la normativa cal denunciar-ho i aturar-ho. Tanmateix, però, aquest rigor també l’hem d’exigir als usuaris de l’aeroport i a totes les administracions competents en la gestió d’aquesta infraestructura pública.
Sabadell, 7 de novembre de 2005.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada