L’aeroport i Badia del Vallès
(Publicat al Diari de Sabadell, dissabte 26 de novembre de 2005)
Aparentment, a la nostra ciutat sembla que el conflicte aeroportuari ha deixat de ser notícia en determinats àmbits, però això no vol dir que hagi deixat de tenir interès pel seu impacte en el nostre entorn. Sembla que algunes institucions reivindiquen un valor estratègic a aquest equipament i altres han anunciat mobilitzacions per promoure el seu trasllat i la reducció immediata de l’activitat.
Segurament tots podem compartir que l’actual espai que ocupa l’aeroport té un valor estratègic, entenent com a tal el reconeixement d’aquest indret com únic i particular que ens permet una posició d’avantatge respecte a altres. En aquest cas, hom pot pensar que aquest valor estratègic el pot desenvolupar l’actual activitat, malgrat les limitacions i perills, o bé altres usos que beneficiïn al conjunt de la ciutadania.
Primer de tot, si atenem a la preocupació dels usuaris de l’aeroport, de la Cambra de Comerç i altres corporacions, sembla que el creixement urbanístic que hem patit i patirem sigui un dels primers aspectes que caldria debatre i consensuar. La mesura més contundent seria proposar que l’ocupació de nou sòl agrícola i forestal per usos urbans fos zero, tant a l’àmbit de l’aeroport com a la resta de la comarca, i limitar l’activitat urbanística només a l’actual espai urbanitzat. Aquesta mesura potser trobaria adhesions entre alguns dels associats d’aquestes institucions, però segurament seria un desencert. Probablement en determinats indrets de la comarca tindria sentit prohibir l’ocupació urbana, però amb rigor no sé si ha arribat l’hora de proposar el creixement zero al conjunt del Vallès. El que avui toca és acotar certes actuacions.
A l’hora de definir aquests límits molts dels agents socials i econòmics ens emplaçarien al planejament urbanístic i llurs mecanismes de revisió. Com és lògic i coherent. Tanmateix, abans de qualsevol d’aquests processos hi ha d’haver una decisió previa, conceptual, del model de ciutats i viles on volem viure. En aquesta discussió cal ser permeable als nous conceptes d’ordenació que afavoreixin la cohesió social, la sostenibilitat i la qualitat dels habitatges. Tot i això, no només hem de pensar amb la nova ciutat que es vol construir sinó també en com millorem moltes de les actuacions urbanístiques que hem heretat del passat i que no compleixen, satisfactòriament, les nostres demandes.
Avui, després d’una colla d’anys d’ajuntaments democràtics, a molts els queda lluny la feina feixuga de reorganitzar i urbanitzar la trama ocupada per molts ciutadans. A vegades ens sembla que col·lectivament ja hem saldat el nostre deute amb els greuges de l’ocupació urbana tolerada i promoguda per l’antic règim. Potser encara queden moltes coses per fer, i per sort hi ha qui se n’ocupa des de l’administració pública i l’associacionisme.
En aquest marc cal compartir la necessitat d’abordar un dels deutes pendents dels vallesans, i de la resta de catalans, amb el municipi de Badia del Vallès. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya de l’any 2004, la densitat de població d’aquest municipi és de 15.226,6 habitants per km2, molt lluny dels 5.101,3 de Sabadell i els 2.695,3 deTerrassa. Badia del Vallès és el tercer municipi amb més població per superfície per darrera de l’Hospitalet de Llobregat i pràcticament empatat amb Barcelona. Aquesta dada tan elevada no fa res més que evidenciar el que tots podem comprovar quan hi passem: molta gent en molt poc espai. A aquesta situació també caldria afegir altres dèficits que els seus vilatans coneixen prou bé: manca d’equipaments públics i privats, d’espais de lleure i de serveis. Unes necessitats bàsiques per un municipi que pràcticament té esgotat el seu terme, i no pas motivat per nous creixements.
En la perspectiva del trasllat imperiós de l’aeroport de Sabadell per d’aquí a uns anys, ens hauríem de plantejar el deure d’exercir la solidaritat territorial amb Badia del Vallès. És evident que en un futur caldrà esponjar aquesta ciutat i, per tant, ocupar més territori que caldrà buscar-lo entre els municipis veïns. El repte seria incorporar Badia del Vallès als estàndards de qualitat que gaudeixen altres ciutats del seu entorn, reduir la densitat d’habitatges, mantenir una gran unitat agroforestal associada a l’espai fluvial del riu Sec i tancar la ciutat de Sabadell pel sud.
Ara per ara, sembla que tenim pressa per urbanitzar Sant Pau de Riusec, però no hauríem d’hipotecar un espai que d’aquí no gaire ens serà necessari per trobar un bon encaix territorial entre Sabadell i Badia del Vallès. Esperem que no ens passi allò que els avions no ens deixin veure el cel.
Sabadell, 21 de novembre de 2005.
Aparentment, a la nostra ciutat sembla que el conflicte aeroportuari ha deixat de ser notícia en determinats àmbits, però això no vol dir que hagi deixat de tenir interès pel seu impacte en el nostre entorn. Sembla que algunes institucions reivindiquen un valor estratègic a aquest equipament i altres han anunciat mobilitzacions per promoure el seu trasllat i la reducció immediata de l’activitat.
Segurament tots podem compartir que l’actual espai que ocupa l’aeroport té un valor estratègic, entenent com a tal el reconeixement d’aquest indret com únic i particular que ens permet una posició d’avantatge respecte a altres. En aquest cas, hom pot pensar que aquest valor estratègic el pot desenvolupar l’actual activitat, malgrat les limitacions i perills, o bé altres usos que beneficiïn al conjunt de la ciutadania.
Primer de tot, si atenem a la preocupació dels usuaris de l’aeroport, de la Cambra de Comerç i altres corporacions, sembla que el creixement urbanístic que hem patit i patirem sigui un dels primers aspectes que caldria debatre i consensuar. La mesura més contundent seria proposar que l’ocupació de nou sòl agrícola i forestal per usos urbans fos zero, tant a l’àmbit de l’aeroport com a la resta de la comarca, i limitar l’activitat urbanística només a l’actual espai urbanitzat. Aquesta mesura potser trobaria adhesions entre alguns dels associats d’aquestes institucions, però segurament seria un desencert. Probablement en determinats indrets de la comarca tindria sentit prohibir l’ocupació urbana, però amb rigor no sé si ha arribat l’hora de proposar el creixement zero al conjunt del Vallès. El que avui toca és acotar certes actuacions.
A l’hora de definir aquests límits molts dels agents socials i econòmics ens emplaçarien al planejament urbanístic i llurs mecanismes de revisió. Com és lògic i coherent. Tanmateix, abans de qualsevol d’aquests processos hi ha d’haver una decisió previa, conceptual, del model de ciutats i viles on volem viure. En aquesta discussió cal ser permeable als nous conceptes d’ordenació que afavoreixin la cohesió social, la sostenibilitat i la qualitat dels habitatges. Tot i això, no només hem de pensar amb la nova ciutat que es vol construir sinó també en com millorem moltes de les actuacions urbanístiques que hem heretat del passat i que no compleixen, satisfactòriament, les nostres demandes.
Avui, després d’una colla d’anys d’ajuntaments democràtics, a molts els queda lluny la feina feixuga de reorganitzar i urbanitzar la trama ocupada per molts ciutadans. A vegades ens sembla que col·lectivament ja hem saldat el nostre deute amb els greuges de l’ocupació urbana tolerada i promoguda per l’antic règim. Potser encara queden moltes coses per fer, i per sort hi ha qui se n’ocupa des de l’administració pública i l’associacionisme.
En aquest marc cal compartir la necessitat d’abordar un dels deutes pendents dels vallesans, i de la resta de catalans, amb el municipi de Badia del Vallès. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya de l’any 2004, la densitat de població d’aquest municipi és de 15.226,6 habitants per km2, molt lluny dels 5.101,3 de Sabadell i els 2.695,3 deTerrassa. Badia del Vallès és el tercer municipi amb més població per superfície per darrera de l’Hospitalet de Llobregat i pràcticament empatat amb Barcelona. Aquesta dada tan elevada no fa res més que evidenciar el que tots podem comprovar quan hi passem: molta gent en molt poc espai. A aquesta situació també caldria afegir altres dèficits que els seus vilatans coneixen prou bé: manca d’equipaments públics i privats, d’espais de lleure i de serveis. Unes necessitats bàsiques per un municipi que pràcticament té esgotat el seu terme, i no pas motivat per nous creixements.
En la perspectiva del trasllat imperiós de l’aeroport de Sabadell per d’aquí a uns anys, ens hauríem de plantejar el deure d’exercir la solidaritat territorial amb Badia del Vallès. És evident que en un futur caldrà esponjar aquesta ciutat i, per tant, ocupar més territori que caldrà buscar-lo entre els municipis veïns. El repte seria incorporar Badia del Vallès als estàndards de qualitat que gaudeixen altres ciutats del seu entorn, reduir la densitat d’habitatges, mantenir una gran unitat agroforestal associada a l’espai fluvial del riu Sec i tancar la ciutat de Sabadell pel sud.
Ara per ara, sembla que tenim pressa per urbanitzar Sant Pau de Riusec, però no hauríem d’hipotecar un espai que d’aquí no gaire ens serà necessari per trobar un bon encaix territorial entre Sabadell i Badia del Vallès. Esperem que no ens passi allò que els avions no ens deixin veure el cel.
Sabadell, 21 de novembre de 2005.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada