Una xarxa per la natura
(Article publicat a la revista "L'Agró Negre" 1/2006 editada per DEPANA)
En el circ, la xarxa col·locada sota els aparells com el trapezi serveix per a amortir la possible caiguda de l'acròbata. L’existència d’aquesta mesura de seguretat és del tot inqüestionable, que no vol dir suficient. Això mateix ens passa a l’hora de definir quina ha de ser la xarxa d’espais naturals a Catalunya. Malgrat que tots sabem que una política ambiental i territorial innovadora i compromesa passa per consolidar una extensa xarxa d’espais naturals protegits i representatius, a l’hora de definir-la se’n traça un abast insuficient. Massa acrobàcia per garantir la biodiversitat del nostre país.
Aquesta disfunció entre el que s’ha de protegir i el que finalment es protegeix ens ha conduït a un retard notable pel que fa a la delimitació definitiva dels espais inclosos a la xarxa natura 2000. El que consistia en definir uns espais naturals d’acord amb els requisits objectius de les Directives europees d’Hàbitats i Aus s’ha traduït en una interpretació parcial de la normativa i del propi pocediment europeu. Aquesta mesura s’ha constatat en certes negociacions on la reducció de la superfície dels secans a protegir era qüestió de percentatges o en altres passava per definir un pla d’usos que permetés determinades activitats del tot incompatibles com el cas de l’esquí a la Vall del Muntanyó d’Àrreu.
Avui, la delimitació dels espais naturals que cal protegir s’ha de fer amb criteris tècnics i no pas, exclusivament, per interessos econòmics particulars o corporatius. El que no es pot admetre és que per decidir on s’ha de posar la ratlla, primer es defineixin les zones esquiables o urbanitzables i posteriorment el que resta es delimiti com a protegible. Aquesta és una visió gens rigurosa de com establir la protecció d’un territori. El que hauríem de fer és al revés: primer, definir el que és important protegir i la resta destinar-ho a aquells usos més raonables, d’acord amb la població i la normativa vigent.
Properament el Govern presentarà una nova proposta dels espais naturals que s’hauran d’incloure definitivament a la xarxa natura 2000. En la proposta, sotmesa a informació pública la primavera del 2005, el Govern va excloure espais naturals tan emblemàtics i importants de l’àmbit metropolità de Barcelona com Collserola, diferents indrets de la plana del Vallès o determinades zones del Delta del Llobregat. Ara el que caldrà esperar és major coratge i lideratge polític per tal d’incloure aquests i més espais naturals, i evitar la retallada d’altres com els secans i la Vall del Muntanyó d’Àrreu.
Tot i el debat de la xarxa natura 2000 és important que el Govern no renunciï a establir i consolidar una extensa i diversa xarxa d’espais naturals protegits per tot el territori amb la incorporació de nous espais al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural). Una xarxa amb massa forats tampoc no és segura ni per un acròbata ni per la natura de Catalunya.
“La cultura del no a la natura”
Des de fa mesos es constata l’eclosió d’un nou moviment social i governamental contrari a les polítiques de protecció del territori i conservació del patrimoni natural. En aquest col·lectiu hi destaca el lideratage de determinades organitzacions de caràcter empresarial i corporatiu, així com la participació d’alguns sectors del Govern i de l’Administració local. Tots sempre a punt d’etiquetar qualsevol demanda dels ecologistes com els que estan en contra de tots o els de la cultura del No. Ara bé, apel·lant als mateixos acrònims foranis que ells utilitzen, com el Nimby (Not in my back yard), és a dir “no al pati de casa”, podríem parafrasejar que el que no es vol és la natura i elucubrar: “No nature here” (Nonahe). O bé, segons una altra expressió més nostrada: “Aquí, no hi volem natura!” o “la cultura del no a la natura”. Esperem que l’acció pública i ciutadana ens lliuri d’aquest concepte drepredador i arcaic d’entendre la natura com un espai per urbanitzar.
Sabadell, 26 de febrer de 2006
En el circ, la xarxa col·locada sota els aparells com el trapezi serveix per a amortir la possible caiguda de l'acròbata. L’existència d’aquesta mesura de seguretat és del tot inqüestionable, que no vol dir suficient. Això mateix ens passa a l’hora de definir quina ha de ser la xarxa d’espais naturals a Catalunya. Malgrat que tots sabem que una política ambiental i territorial innovadora i compromesa passa per consolidar una extensa xarxa d’espais naturals protegits i representatius, a l’hora de definir-la se’n traça un abast insuficient. Massa acrobàcia per garantir la biodiversitat del nostre país.
Aquesta disfunció entre el que s’ha de protegir i el que finalment es protegeix ens ha conduït a un retard notable pel que fa a la delimitació definitiva dels espais inclosos a la xarxa natura 2000. El que consistia en definir uns espais naturals d’acord amb els requisits objectius de les Directives europees d’Hàbitats i Aus s’ha traduït en una interpretació parcial de la normativa i del propi pocediment europeu. Aquesta mesura s’ha constatat en certes negociacions on la reducció de la superfície dels secans a protegir era qüestió de percentatges o en altres passava per definir un pla d’usos que permetés determinades activitats del tot incompatibles com el cas de l’esquí a la Vall del Muntanyó d’Àrreu.
Avui, la delimitació dels espais naturals que cal protegir s’ha de fer amb criteris tècnics i no pas, exclusivament, per interessos econòmics particulars o corporatius. El que no es pot admetre és que per decidir on s’ha de posar la ratlla, primer es defineixin les zones esquiables o urbanitzables i posteriorment el que resta es delimiti com a protegible. Aquesta és una visió gens rigurosa de com establir la protecció d’un territori. El que hauríem de fer és al revés: primer, definir el que és important protegir i la resta destinar-ho a aquells usos més raonables, d’acord amb la població i la normativa vigent.
Properament el Govern presentarà una nova proposta dels espais naturals que s’hauran d’incloure definitivament a la xarxa natura 2000. En la proposta, sotmesa a informació pública la primavera del 2005, el Govern va excloure espais naturals tan emblemàtics i importants de l’àmbit metropolità de Barcelona com Collserola, diferents indrets de la plana del Vallès o determinades zones del Delta del Llobregat. Ara el que caldrà esperar és major coratge i lideratge polític per tal d’incloure aquests i més espais naturals, i evitar la retallada d’altres com els secans i la Vall del Muntanyó d’Àrreu.
Tot i el debat de la xarxa natura 2000 és important que el Govern no renunciï a establir i consolidar una extensa i diversa xarxa d’espais naturals protegits per tot el territori amb la incorporació de nous espais al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural). Una xarxa amb massa forats tampoc no és segura ni per un acròbata ni per la natura de Catalunya.
“La cultura del no a la natura”
Des de fa mesos es constata l’eclosió d’un nou moviment social i governamental contrari a les polítiques de protecció del territori i conservació del patrimoni natural. En aquest col·lectiu hi destaca el lideratage de determinades organitzacions de caràcter empresarial i corporatiu, així com la participació d’alguns sectors del Govern i de l’Administració local. Tots sempre a punt d’etiquetar qualsevol demanda dels ecologistes com els que estan en contra de tots o els de la cultura del No. Ara bé, apel·lant als mateixos acrònims foranis que ells utilitzen, com el Nimby (Not in my back yard), és a dir “no al pati de casa”, podríem parafrasejar que el que no es vol és la natura i elucubrar: “No nature here” (Nonahe). O bé, segons una altra expressió més nostrada: “Aquí, no hi volem natura!” o “la cultura del no a la natura”. Esperem que l’acció pública i ciutadana ens lliuri d’aquest concepte drepredador i arcaic d’entendre la natura com un espai per urbanitzar.
Sabadell, 26 de febrer de 2006
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada