Rehabitar Sabadell
(Publicat al Diari de Sabadell, dijous, 19 de febrer de 2015)
Durant molts anys una de les virtuts del planejament urbanístic era projectar quina seria la ciutat del futur. Un exercici reservat, exclusivament, a certes disciplines acadèmiques. Avui aquest repte només és possible amb més diversitat de coneixement i la participació activa de la ciutadania. Tanmateix, la nova ciutat tampoc no passarà pel creixement i l’extensió de l’artefacte urbà com ha estat fins ara, sinó per rehabitar-la.
A finals dels anys vuitanta Sabadell va iniciar una reflexió compartida per definir el nou pla d’ordenació. El Pla del 1978, que englobava diferents municipis, ja no era vàlid per afrontar els nous reptes de la ciutat i el seu entorn territorial. Un Pla esgotat amb unes previsions socio-econòmiques poc reals, unes propostes de creixement sobredimensionades, la localització d’activitats econòmiques en indrets desencertats i una previsió de xarxa viària que era necessari revisar. Tot plegat va desencadenar un procés de prop de 6 anys de revisió del planejament urbanístic. Finalment el Pla General Municipal d’Ordenació (PGMO) de Sabadell es va aprovar al Ple el 10 de desembre de 1993. En aquest cas, la contenció del creixement urbà, l’aposta innovadora d’incorporar l’espai agroforestal del Rodal com a part de la ciutat, una normativa moderna i un treballat consens ciutadà en varen ser els seus principals actius.
Després de 21 anys de PGMO no cal dir que les coses han canviat en molts dels àmbits que afecten la ciutat i les contrades que ens envolten: la bombolla immobiliària, la pèrdua de la cultura de l’austeritat, la crisi econòmica-financera, la pobresa o bé la inflació d’infraestructures que no porten enlloc. Tot plegat, ens obliga a repensar com hauria de ser la nova ciutat en el context de la bioregió del Vallès.
Podem fiar-ho tot a un nou PGMO? No, les eines i l’acord social del planejament urbanístic no són suficients per assumir els nous reptes, però sí necessàries. La nova etapa no passarà per una ciutat que creix i ocupa més espais sinó per la capacitat de rehabitar l’espai que ocupa. Tot i així, una revisió del PGMO pot ser una oportunitat que caldria aprofitar si finalment hi ha un tomb a l’Ajuntament per refer i projectar la nova ciutat social i ambiental. Recordar que la normativa del Pla establia com a termini mínim de vigència setze anys des de la seva aprovació. Una dada que posa de manifest l’esgotament intel·lectual de l’actual Pla. L’opció d’abusar de la figura reiterada de les modificacions puntuals del Pla és una pràctica legal efectiva, però de poc recorregut. S’ha d’evitar perpetuar aquesta opció de modificacions a la carta en funció de les propostes, més o menys solvents, que apareguin per a la casa gran.
Aquesta vegada no serà suficient amb contenir el creixement sinó que caldrà rehabitar l’espai urbanitzat i el nostre medi. En poques paraules fer habitable de nou la nostra ciutat arranjant allò que ja hem ocupat. Afers com el desenvolupament de Can Gambús, l’espai de l’aeroport, l’encaix i usos de Sant Pau de Riu Sec, els espais perimetrals sense continuïtat urbana o bé la diversitat d’edificacions sense ús caldrà que es faci des de la defensa del comú. En relació amb les infraestructures, es requereix un nou plantejament de revisió i eliminació de projectes obsolets i d’elevat endeutament públic, com el quart cinturó i altres vies. En aquest àmbit no s’hauria de descartar l’enderrocament de certes actuacions. Pot semblar agosarat, però el benestar dels ciutadans no es resoldrà a partir de l’esperança de noves plusvàlues urbanístiques. S’ha de transitar cap a una ciutat de baix consum, de recuperació de l’espai públic, del foment de la diversitat d’activitats, de màxima autosuficiència energètica, hídrica i de materials, d’espais naturals i establir una nova governança. Un conjunt de mesures que ens acompanyarien en aquest nou procés de canvi de paradigma de la ciutat postindustrial a la ciutat socioambiental.
Finalment per acabar, il·lustrar-ho amb una proposta concreta, però representativa del que hauria de ser aquesta nova ciutat. Per exemple, només pel fet que algunes voreres de la ciutat guanyessin alguna desena de centímetres es milloraria la qualitat de vida dels ciutadans. Una vorera ampla permet conversar i desplaçar-se confortablement d’un indret a un altre. Restaurar els espais de les persones és una opció decidida pel diàleg i la convivència dels que viuen la ciutat. @manelcunill
Sabadell, 15 de febrer de 2015
A finals dels anys vuitanta Sabadell va iniciar una reflexió compartida per definir el nou pla d’ordenació. El Pla del 1978, que englobava diferents municipis, ja no era vàlid per afrontar els nous reptes de la ciutat i el seu entorn territorial. Un Pla esgotat amb unes previsions socio-econòmiques poc reals, unes propostes de creixement sobredimensionades, la localització d’activitats econòmiques en indrets desencertats i una previsió de xarxa viària que era necessari revisar. Tot plegat va desencadenar un procés de prop de 6 anys de revisió del planejament urbanístic. Finalment el Pla General Municipal d’Ordenació (PGMO) de Sabadell es va aprovar al Ple el 10 de desembre de 1993. En aquest cas, la contenció del creixement urbà, l’aposta innovadora d’incorporar l’espai agroforestal del Rodal com a part de la ciutat, una normativa moderna i un treballat consens ciutadà en varen ser els seus principals actius.
Després de 21 anys de PGMO no cal dir que les coses han canviat en molts dels àmbits que afecten la ciutat i les contrades que ens envolten: la bombolla immobiliària, la pèrdua de la cultura de l’austeritat, la crisi econòmica-financera, la pobresa o bé la inflació d’infraestructures que no porten enlloc. Tot plegat, ens obliga a repensar com hauria de ser la nova ciutat en el context de la bioregió del Vallès.
Podem fiar-ho tot a un nou PGMO? No, les eines i l’acord social del planejament urbanístic no són suficients per assumir els nous reptes, però sí necessàries. La nova etapa no passarà per una ciutat que creix i ocupa més espais sinó per la capacitat de rehabitar l’espai que ocupa. Tot i així, una revisió del PGMO pot ser una oportunitat que caldria aprofitar si finalment hi ha un tomb a l’Ajuntament per refer i projectar la nova ciutat social i ambiental. Recordar que la normativa del Pla establia com a termini mínim de vigència setze anys des de la seva aprovació. Una dada que posa de manifest l’esgotament intel·lectual de l’actual Pla. L’opció d’abusar de la figura reiterada de les modificacions puntuals del Pla és una pràctica legal efectiva, però de poc recorregut. S’ha d’evitar perpetuar aquesta opció de modificacions a la carta en funció de les propostes, més o menys solvents, que apareguin per a la casa gran.
Aquesta vegada no serà suficient amb contenir el creixement sinó que caldrà rehabitar l’espai urbanitzat i el nostre medi. En poques paraules fer habitable de nou la nostra ciutat arranjant allò que ja hem ocupat. Afers com el desenvolupament de Can Gambús, l’espai de l’aeroport, l’encaix i usos de Sant Pau de Riu Sec, els espais perimetrals sense continuïtat urbana o bé la diversitat d’edificacions sense ús caldrà que es faci des de la defensa del comú. En relació amb les infraestructures, es requereix un nou plantejament de revisió i eliminació de projectes obsolets i d’elevat endeutament públic, com el quart cinturó i altres vies. En aquest àmbit no s’hauria de descartar l’enderrocament de certes actuacions. Pot semblar agosarat, però el benestar dels ciutadans no es resoldrà a partir de l’esperança de noves plusvàlues urbanístiques. S’ha de transitar cap a una ciutat de baix consum, de recuperació de l’espai públic, del foment de la diversitat d’activitats, de màxima autosuficiència energètica, hídrica i de materials, d’espais naturals i establir una nova governança. Un conjunt de mesures que ens acompanyarien en aquest nou procés de canvi de paradigma de la ciutat postindustrial a la ciutat socioambiental.
Finalment per acabar, il·lustrar-ho amb una proposta concreta, però representativa del que hauria de ser aquesta nova ciutat. Per exemple, només pel fet que algunes voreres de la ciutat guanyessin alguna desena de centímetres es milloraria la qualitat de vida dels ciutadans. Una vorera ampla permet conversar i desplaçar-se confortablement d’un indret a un altre. Restaurar els espais de les persones és una opció decidida pel diàleg i la convivència dels que viuen la ciutat. @manelcunill
Sabadell, 15 de febrer de 2015
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada