Mitigació i adaptació
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 22 de desembre de 2015)
Abans d’abandonar l’allau de missatges de fa pocs dies que ens arribaven de París paga la pena retenir dos elements essencials en relació a uns dels reptes més importants d’aquests pròxims anys. En concret s’anomenen: mitigació i adaptació, la cara i la creu de la moneda que fa 150 anys vàrem llençar a l’aire. I que ara encara volta. Ara bé, no caldrà esperar el resultat de l’atzar per decidir que toca fer. Senzillament ambdues accions seran necessàries per viure en el nostre entorn.
Després d’anys ja hem deixat enrere l’etapa negacionista sobre les causes i conseqüències del canvi climàtic. Alguns recordaran aquelles declaracions d’en Mariano Rajoy del 2007 que liquidava el tema amb aquella cèlebre intervenció: "Jo sé poc d'aquest assumpte, però el meu cosí (Catedràtic de Física a la Universitat de Sevilla) suposo que sabrà. I llavors va dir (el seu cosí): He portat aquí a deu dels més importants científics del món i cap m'ha garantit el temps que farà demà a Sevilla. Com algú pot dir el que passarà al món d'aquí a 300 anys?" I reblava el clau amb les seves paraules: “al cap i a la fi, tampoc ho podem convertir en el gran problema mundial”. O bé els articles de finals dels noranta de l’economista Xavier Sala-i-Martín que afirmava: "No hi ha evidència científica convincent que demostri que l'emissió de diòxid de carboni (CO2) o d'altres gasos causi l'escalfament catastròfic de l'atmosfera i comporti el canvi climàtic a la terra." Alguns d’aquests articles de l’economista varen ser contestat amb destresa i rigor pel biòleg vallesà Pere Torres. En aquella hora Director General d’Educació Ambiental del Govern de Catalunya.
El 2008 el país es va dotar d’un Pla marc per a la mitigació del canvi climàtic. La mitigació, per entendre’ns, són el conjunt d’actuacions que tenen per objectiu reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle o bé millorar els medis que són capaços d’emmagatzemar o absorbir carboni com poden ser els oceans, l’atmosfera, els sòls, els boscos i la vegetació. Amb aquesta fita es va fixar l’objectiu inicial de reducció de 5,33 Mt CO2 equivalent de mitjana anual durant el període de compliment del Protocol de Kyoto (2008-2012). Aquest objectiu del 2008 no s’ha assolit, ja que finalment varen ser de 4,60 Mt CO2 equivalent. Per tant, encara queda feina pendent si es considera vàlid l’objectiu del 2008. I més, si tenim en compte que durant aquest període el sector del transport ha disminuït les emissions en un 27% respecte als nivells del 2007 a causa de la crisi. Aquest fet conjuntural és rellevant per evitar una actitud cofoia pel que fa a l’actual compliment de l’acord de Kyoto, pels pèls, a Catalunya. La dependència dels combustibles fòssils encara és massa important al nostre país i, per això, s’hauria d’actuar en tres àmbits prioritaris: Reduir les emissions relacionades amb el transport, promoure la descarbonització de l’economia i rehabitar les ciutats i pobles. La mitigació del canvi climàtic requereix un pla d’actuació ambiciós en l’àmbit del Vallès. Les mesures locals són benvingudes però insuficients.
Tot canvi implica un procés d’adaptació. I el climàtic no serà una excepció. És cert que hi haurà espais més vulnerables que altres, però en major o menor grau ens obligarà a adaptar-nos al nostre hàbitat més proper per garantir un millor benestar. I com fer-ho? Conservant els ecosistemes que ens proveeixen de béns i serveis ambientals, convertint les ciutats i viles en ecosistemes urbans de baix consum energètic, reduint l’artificialització dels espais urbans, garantint la disponibilitat d’aigua potable o bé implantant noves polítiques de salut pública.
Sabadell, 20 de desembre de 2015
Abans d’abandonar l’allau de missatges de fa pocs dies que ens arribaven de París paga la pena retenir dos elements essencials en relació a uns dels reptes més importants d’aquests pròxims anys. En concret s’anomenen: mitigació i adaptació, la cara i la creu de la moneda que fa 150 anys vàrem llençar a l’aire. I que ara encara volta. Ara bé, no caldrà esperar el resultat de l’atzar per decidir que toca fer. Senzillament ambdues accions seran necessàries per viure en el nostre entorn.
Després d’anys ja hem deixat enrere l’etapa negacionista sobre les causes i conseqüències del canvi climàtic. Alguns recordaran aquelles declaracions d’en Mariano Rajoy del 2007 que liquidava el tema amb aquella cèlebre intervenció: "Jo sé poc d'aquest assumpte, però el meu cosí (Catedràtic de Física a la Universitat de Sevilla) suposo que sabrà. I llavors va dir (el seu cosí): He portat aquí a deu dels més importants científics del món i cap m'ha garantit el temps que farà demà a Sevilla. Com algú pot dir el que passarà al món d'aquí a 300 anys?" I reblava el clau amb les seves paraules: “al cap i a la fi, tampoc ho podem convertir en el gran problema mundial”. O bé els articles de finals dels noranta de l’economista Xavier Sala-i-Martín que afirmava: "No hi ha evidència científica convincent que demostri que l'emissió de diòxid de carboni (CO2) o d'altres gasos causi l'escalfament catastròfic de l'atmosfera i comporti el canvi climàtic a la terra." Alguns d’aquests articles de l’economista varen ser contestat amb destresa i rigor pel biòleg vallesà Pere Torres. En aquella hora Director General d’Educació Ambiental del Govern de Catalunya.
El 2008 el país es va dotar d’un Pla marc per a la mitigació del canvi climàtic. La mitigació, per entendre’ns, són el conjunt d’actuacions que tenen per objectiu reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle o bé millorar els medis que són capaços d’emmagatzemar o absorbir carboni com poden ser els oceans, l’atmosfera, els sòls, els boscos i la vegetació. Amb aquesta fita es va fixar l’objectiu inicial de reducció de 5,33 Mt CO2 equivalent de mitjana anual durant el període de compliment del Protocol de Kyoto (2008-2012). Aquest objectiu del 2008 no s’ha assolit, ja que finalment varen ser de 4,60 Mt CO2 equivalent. Per tant, encara queda feina pendent si es considera vàlid l’objectiu del 2008. I més, si tenim en compte que durant aquest període el sector del transport ha disminuït les emissions en un 27% respecte als nivells del 2007 a causa de la crisi. Aquest fet conjuntural és rellevant per evitar una actitud cofoia pel que fa a l’actual compliment de l’acord de Kyoto, pels pèls, a Catalunya. La dependència dels combustibles fòssils encara és massa important al nostre país i, per això, s’hauria d’actuar en tres àmbits prioritaris: Reduir les emissions relacionades amb el transport, promoure la descarbonització de l’economia i rehabitar les ciutats i pobles. La mitigació del canvi climàtic requereix un pla d’actuació ambiciós en l’àmbit del Vallès. Les mesures locals són benvingudes però insuficients.
Tot canvi implica un procés d’adaptació. I el climàtic no serà una excepció. És cert que hi haurà espais més vulnerables que altres, però en major o menor grau ens obligarà a adaptar-nos al nostre hàbitat més proper per garantir un millor benestar. I com fer-ho? Conservant els ecosistemes que ens proveeixen de béns i serveis ambientals, convertint les ciutats i viles en ecosistemes urbans de baix consum energètic, reduint l’artificialització dels espais urbans, garantint la disponibilitat d’aigua potable o bé implantant noves polítiques de salut pública.
Sabadell, 20 de desembre de 2015
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada