Sous i ajuts
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 16 de maig de 2017)
Des de fa uns anys, les plataformes de crowfunding o de micromecenatge, sovint amb recompensa, com ara Verkami, Goteo o totSuma entre d’altres, han fet forat entre el món associatiu i emprenedor. Una recompensa que no només és material sinó també emocional. Aquestes eines que neixen a partir de les tecnologies de la informació faciliten el contacte entre els creadors i promotors de projectes amb els donants amb l’objectiu de compartir idees i facilitar el suport econòmic suficient per realitzar-les. Això fa que el model vagi més enllà d’una donació per se i pivoti en la filiació o compromís amb la idea o projecte. Per exemple, la plataforma mataronina Verkami, d’ençà de la seva constitució el 2010, ha aconseguit finançament popular per l’execució de prop de 5.100 projectes. Aquest fenomen que apareix i s’expandeix a casa nostra en plena crisi del sector financer, i de retruc del sector públic, ha permès que milers d’euros es posessin a l’abast d’iniciatives múltiples i ben diverses al servei de la comunitat.
Ara bé, l’èxit d’aquests portals web de micromacenatge en cap cas hauria d’eximir a les institucions públiques de les seves obligacions. L’esperada llei de mecenatge, la distribució equitativa dels fons del 0,7% de l’IRPF per finalitats socials i ambientals o les polítiques públiques d’ajuts a les entitats del tercer sector o suport a l’emprenedoria són exemples dels deures pendents. Les administracions públiques, independentment del seu àmbit territorial, haurien d’adreçar els seus recursos humans i econòmics al foment de projectes on la ciutadania s’impliqués. En aquest camí, el primer pas seria desterrar la idea patrimonial que té el sector públic dels recursos provinents dels tributs. I en segon lloc, establir un nou marc jurídic que faciliti les aliances entre el sector públic i la ciutadania per definir, acordar, planificar i executar polítiques d’interès general.
D’altra banda, aquests dies es publicita amb certa notorietat el que la Crida per Sabadell ha anomenat retorn social. A priori, el fet que una organització política vulgui constituir un fons econòmic per atorgar ajuts a projectes d’entitats és una iniciativa atípica. Una bona part dels diners d’aquest fons provenen de les retribucions dels seus càrrecs electes. Qualsevol treballador que desenvolupa una feina i assumeix responsabilitats ha de rebre un sou digne d’acord amb l’escala salarial de la corporació pública o privada on exerceix la seva activitat professional. A partir d’aquí, el que facin els electes, funcionaris o treballadors públics o privats amb la seva retribució pertany a l’esfera de la seva vida privada. I és bo que sigui així. Ara bé, sorprèn que es faci ostentació pública i s’organitzi un procés de presentació i elecció de projectes d’entitats o col·lectius per al seu finançament com si fos una administració o associació filantròpica. Tal vegada, d’una organització política que avui governa amb altres partits la ciutat s’esperaria que promogués els canvis necessaris per disposar d’una política innovadora i dotada econòmicament d’ajuts destinats a les entitats i els seus projectes.
Al capdavall, el retorn social de la Crida serà una aportació puntual, com moltes d’altres, que de ben segur serà benvinguda, especialment pels beneficiaris. I tant de bo que aquest fons privat de la Crida per Sabadell no depengués de l’existència dels seus càrrecs electes i tingues vocació de continuïtat més enllà de la conjuntura política actual. Tot suma i és així com comencen els canvis que ens calen, essent un d’ells l’empoderament de les entitats a través dels fons públics constituïts pels tributs dels ciutadans. I és aquí on els partits del consistori tenen feina per fer!
Sabadell, 14 de maig de 2017
Des de fa uns anys, les plataformes de crowfunding o de micromecenatge, sovint amb recompensa, com ara Verkami, Goteo o totSuma entre d’altres, han fet forat entre el món associatiu i emprenedor. Una recompensa que no només és material sinó també emocional. Aquestes eines que neixen a partir de les tecnologies de la informació faciliten el contacte entre els creadors i promotors de projectes amb els donants amb l’objectiu de compartir idees i facilitar el suport econòmic suficient per realitzar-les. Això fa que el model vagi més enllà d’una donació per se i pivoti en la filiació o compromís amb la idea o projecte. Per exemple, la plataforma mataronina Verkami, d’ençà de la seva constitució el 2010, ha aconseguit finançament popular per l’execució de prop de 5.100 projectes. Aquest fenomen que apareix i s’expandeix a casa nostra en plena crisi del sector financer, i de retruc del sector públic, ha permès que milers d’euros es posessin a l’abast d’iniciatives múltiples i ben diverses al servei de la comunitat.
Ara bé, l’èxit d’aquests portals web de micromacenatge en cap cas hauria d’eximir a les institucions públiques de les seves obligacions. L’esperada llei de mecenatge, la distribució equitativa dels fons del 0,7% de l’IRPF per finalitats socials i ambientals o les polítiques públiques d’ajuts a les entitats del tercer sector o suport a l’emprenedoria són exemples dels deures pendents. Les administracions públiques, independentment del seu àmbit territorial, haurien d’adreçar els seus recursos humans i econòmics al foment de projectes on la ciutadania s’impliqués. En aquest camí, el primer pas seria desterrar la idea patrimonial que té el sector públic dels recursos provinents dels tributs. I en segon lloc, establir un nou marc jurídic que faciliti les aliances entre el sector públic i la ciutadania per definir, acordar, planificar i executar polítiques d’interès general.
D’altra banda, aquests dies es publicita amb certa notorietat el que la Crida per Sabadell ha anomenat retorn social. A priori, el fet que una organització política vulgui constituir un fons econòmic per atorgar ajuts a projectes d’entitats és una iniciativa atípica. Una bona part dels diners d’aquest fons provenen de les retribucions dels seus càrrecs electes. Qualsevol treballador que desenvolupa una feina i assumeix responsabilitats ha de rebre un sou digne d’acord amb l’escala salarial de la corporació pública o privada on exerceix la seva activitat professional. A partir d’aquí, el que facin els electes, funcionaris o treballadors públics o privats amb la seva retribució pertany a l’esfera de la seva vida privada. I és bo que sigui així. Ara bé, sorprèn que es faci ostentació pública i s’organitzi un procés de presentació i elecció de projectes d’entitats o col·lectius per al seu finançament com si fos una administració o associació filantròpica. Tal vegada, d’una organització política que avui governa amb altres partits la ciutat s’esperaria que promogués els canvis necessaris per disposar d’una política innovadora i dotada econòmicament d’ajuts destinats a les entitats i els seus projectes.
Al capdavall, el retorn social de la Crida serà una aportació puntual, com moltes d’altres, que de ben segur serà benvinguda, especialment pels beneficiaris. I tant de bo que aquest fons privat de la Crida per Sabadell no depengués de l’existència dels seus càrrecs electes i tingues vocació de continuïtat més enllà de la conjuntura política actual. Tot suma i és així com comencen els canvis que ens calen, essent un d’ells l’empoderament de les entitats a través dels fons públics constituïts pels tributs dels ciutadans. I és aquí on els partits del consistori tenen feina per fer!
Sabadell, 14 de maig de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada