"Sabadell és" propaganda
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de març de 2018)
A les portes de l’entrada de la primavera, i a poc més d’un any de les eleccions municipals, l’equip de govern municipal ha presentat una marca que pretén traçar un relat de ciutat i alhora incrementar l’autoestima de la comunitat que suposadament passa per hores baixes. De ben segur que l’exercici intel·lectual de dissenyar una marca ha estat engrescador i proteic per aquells que han participat tant professionalment com desinteressadament. Tot i que dubto que el problema estructural de la ciutat actual sigui una qüestió de marca. De fet, l’única “marca” que té la ciutat és el seu propi nom. I aquesta és una “marca” coneguda arreu del país i part de l’estranger. Ara bé, posats a ser creatius i provocar un cop d’efecte mediàtic, perquè no substituir la marca Sabadell per Arrahona?
L’apologia d’una marca ens pot apropar a un cert ridícul col·lectiu, especialment si estem parlant d’una ciutat. Apel·lar a un cert localisme carrincló per recuperar l’autoestima col·lectiva és més propi del passat que del present. Això, però, no té res a veure amb què una ciutat aprofiti els seus projectes i accions per socialitzar certs eslògans tant en clau interna com externa. El prestigi d’una marca està en funció de tot allò que ens evoca tan sols esmentar-se, sigui tangible o intangible. I actualment se suposa, a criteri de l’Ajuntament i els seus col·laboradors, que la marca Sabadell cotitza a la baixa. Per aquest motiu, moltes vegades quan les coses van maldades es canvia el nom de la marca o se’n crea una de nova, es redissenya el producte i es llença una campanya de comunicació per recuperar la quota de mercat perduda i recuperar la confiança del consumidor.
La ciutat no té cap problema amb la seva “marca” i el seu futur com a comunitat no dependrà de la implementació d’una campanya de propaganda finançada amb diners públics. La realitat és que les eleccions municipals s’apropen i cal fer soroll de les virtuts de l’acció del govern. I especialment intentar consolidar un relat d’èxit des de les institucions. Després, durant la campanya, ja escenificaran amb professionalitat les “insalvables divergències”. Res d’estrany amb allò que succeeix en altres municipis del país o governs nacionals quan s’apropa la revàlida. Molts recordaran que a les portes de les eleccions municipals del 2003 els Socialistes, amb la complicitat d’altres partits del govern, van organitzar una campanya propagandística per obtenir una suposada nominació per ubicar el zoo de Barcelona a la Torre Turull entre Sabadell i Castellar del Vallès. El desplegament mediàtic, inclosa una recollida de signatures, banderoles als fanals, visites institucionals o el suport econòmic d’empreses va ser de traca i mocador. Per ara sembla que això de la “marca” és una mica més modest que la moguda del zoo. Ara bé, el suposat “secretisme” de la proposta, la posada de llarg en edificis nobles, pantalla gegant al carrer i focs artificials recupera la cultura política del bustisme, tan motivadament criticada en altres hores però eficaç a les urnes.
Més que marques, el que manca al govern de Sabadell és un projecte de ciutat compartit i demostrar la capacitat d’implementació. I això implica, a vegades, prendre decisions incòmodes. Un dels mals, no sé si endèmics de la política, és l’exercici de l’oposició sense vocació de govern. Potser quan s’està a l’oposició s’especialitzen a destapar les incoherències dels adversaris, però són incapaços de projectar una visió de futur a través de propostes alternatives i transformadores. El famós govern a l’ombra de Pasqual Maragall despertava un to burleta entre les files convergents de l’època. Amb tot, aquell exercici estimulava a pensar i reflexionar de què caldria fer si s’arribava a governar. Avui la reflexió estratègica i la política l’hem substituït per la xerrameca i la politiqueria.
Sabadell, 17 de març de 2018
 |
| Logo de la campanya institucional (març, 2018) |
L’apologia d’una marca ens pot apropar a un cert ridícul col·lectiu, especialment si estem parlant d’una ciutat. Apel·lar a un cert localisme carrincló per recuperar l’autoestima col·lectiva és més propi del passat que del present. Això, però, no té res a veure amb què una ciutat aprofiti els seus projectes i accions per socialitzar certs eslògans tant en clau interna com externa. El prestigi d’una marca està en funció de tot allò que ens evoca tan sols esmentar-se, sigui tangible o intangible. I actualment se suposa, a criteri de l’Ajuntament i els seus col·laboradors, que la marca Sabadell cotitza a la baixa. Per aquest motiu, moltes vegades quan les coses van maldades es canvia el nom de la marca o se’n crea una de nova, es redissenya el producte i es llença una campanya de comunicació per recuperar la quota de mercat perduda i recuperar la confiança del consumidor.
La ciutat no té cap problema amb la seva “marca” i el seu futur com a comunitat no dependrà de la implementació d’una campanya de propaganda finançada amb diners públics. La realitat és que les eleccions municipals s’apropen i cal fer soroll de les virtuts de l’acció del govern. I especialment intentar consolidar un relat d’èxit des de les institucions. Després, durant la campanya, ja escenificaran amb professionalitat les “insalvables divergències”. Res d’estrany amb allò que succeeix en altres municipis del país o governs nacionals quan s’apropa la revàlida. Molts recordaran que a les portes de les eleccions municipals del 2003 els Socialistes, amb la complicitat d’altres partits del govern, van organitzar una campanya propagandística per obtenir una suposada nominació per ubicar el zoo de Barcelona a la Torre Turull entre Sabadell i Castellar del Vallès. El desplegament mediàtic, inclosa una recollida de signatures, banderoles als fanals, visites institucionals o el suport econòmic d’empreses va ser de traca i mocador. Per ara sembla que això de la “marca” és una mica més modest que la moguda del zoo. Ara bé, el suposat “secretisme” de la proposta, la posada de llarg en edificis nobles, pantalla gegant al carrer i focs artificials recupera la cultura política del bustisme, tan motivadament criticada en altres hores però eficaç a les urnes.
Més que marques, el que manca al govern de Sabadell és un projecte de ciutat compartit i demostrar la capacitat d’implementació. I això implica, a vegades, prendre decisions incòmodes. Un dels mals, no sé si endèmics de la política, és l’exercici de l’oposició sense vocació de govern. Potser quan s’està a l’oposició s’especialitzen a destapar les incoherències dels adversaris, però són incapaços de projectar una visió de futur a través de propostes alternatives i transformadores. El famós govern a l’ombra de Pasqual Maragall despertava un to burleta entre les files convergents de l’època. Amb tot, aquell exercici estimulava a pensar i reflexionar de què caldria fer si s’arribava a governar. Avui la reflexió estratègica i la política l’hem substituït per la xerrameca i la politiqueria.
Sabadell, 17 de març de 2018
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada