Coresponsabilitat social
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 d'octubre de 2015)
Aquests dies s’ha publicat, parlat i fins i tot s’ha llençat un desafiament per debatre tot allò que emana dels postulats i reflexions sobre la remunicipalització i municipalització dels serveis públics. Sens dubte un debat interessant, necessari i oportú en el context de canvi polític i social que viu el país i moltes ciutats metropolitanes. És necessari superar la cultura de les proclames electorals per obrir pas als canvis estructurals que són ineludibles.
És evident que la insatisfacció de com es porten els afers comuns des de les administracions no és nou. Ni tampoc com es decideix i en què es gasten els tributs dels ciutadans. La fórmula de fiar les millores socials als desenvolupaments urbanístics i al totxo, siguin escoles, centres cívics o carreteres, ja fa anys que està esgotada. A més, ha esdevingut una de les principals fonts del deute públic del nostre país. En resum, s’ha invertit massa en el ciment i poc en les persones. L’aposta pel desenvolupament humà i creatiu de les persones que conviuen en un territori no ha estat fins ara una prioritat. I aquest és el punt clau de l’afebliment de les societats postindustrials. D’altra banda, les polítiques socials es centren massa en la cultura de la beneficència o subsidi i no pas en la del desenvolupament de les persones. Avui la beneficiència és un pedaç necessari i imprescindible, però sense futur.
En l’àmbit europeu, s’albira que l’Estat del benestar tal com es va conjugar té els dies comptats així com les estructures juràssiques dels Estats-nació que el sustenta. Uns Estats incapaços de respondre als nous reptes i necessitats de la ciutadania i, alhora ancorats en la necessitat de les polítiques de creixement i el consumisme. Això obre la porta a projectar unes noves ciutats i viles més equitatives i adaptades als vectors ambientals, determinants pel benestar de les persones. Aquesta transició de l’Estat-nació a les comunitats o bioregions ambientals requerirà la desconstrucció de l’actual administració i la reconstrucció d’una nova governança més transversal per garantir l’equitat i el benestar. Per sort, les societats són dinàmiques i diverses. I una mostra d’això, són els milers d’organitzacions i entitats del tercer sector que treballen al servei de l’interès general. Aquestes són la font d’innovació dels canvis socials que s’apropen. Per tant, una comunitat amb un tercer sector actiu és una societat més capaç de superar les adversitats i liderar el canvi.
La municipalització o remunicipalització de determinats serveis públics implicaria, com a mínim, una reforma a fons de les actuals estructures de l’Ajuntament i una redistribució dels recursos econòmics disponibles. I això sense tenir en compte l’impacte en les finances municipals del deute acumulat al Consistori. Aproximadament, dels 170 milions d’euros del pressupost municipal, un 85% correspon a despesa corrent i, la resta, en bona part es destina a pagar interessos i algunes inversions. Un entorn no gaire favorable, però tampoc impossible per poder fer alguna cosa. Però quina? En un escenari municipal d’ingressos congelats o bé decreixents i una força laboral de prop de 1.300 persones només pot passar per una aliança forta entre l’administració i el tercer sector capaç de generar activitat i valor afegit als serveis públics. Inventariar i concertar actuacions a curt termini permetria crear noves relacions a partir de la coresponsabilitat entre la ciutadania i l’administració en la construcció d’una ciutat benestant i equitativa per a tothom.
Sabadell, 18 d’octubre de 2015
Aquests dies s’ha publicat, parlat i fins i tot s’ha llençat un desafiament per debatre tot allò que emana dels postulats i reflexions sobre la remunicipalització i municipalització dels serveis públics. Sens dubte un debat interessant, necessari i oportú en el context de canvi polític i social que viu el país i moltes ciutats metropolitanes. És necessari superar la cultura de les proclames electorals per obrir pas als canvis estructurals que són ineludibles.
És evident que la insatisfacció de com es porten els afers comuns des de les administracions no és nou. Ni tampoc com es decideix i en què es gasten els tributs dels ciutadans. La fórmula de fiar les millores socials als desenvolupaments urbanístics i al totxo, siguin escoles, centres cívics o carreteres, ja fa anys que està esgotada. A més, ha esdevingut una de les principals fonts del deute públic del nostre país. En resum, s’ha invertit massa en el ciment i poc en les persones. L’aposta pel desenvolupament humà i creatiu de les persones que conviuen en un territori no ha estat fins ara una prioritat. I aquest és el punt clau de l’afebliment de les societats postindustrials. D’altra banda, les polítiques socials es centren massa en la cultura de la beneficència o subsidi i no pas en la del desenvolupament de les persones. Avui la beneficiència és un pedaç necessari i imprescindible, però sense futur.
En l’àmbit europeu, s’albira que l’Estat del benestar tal com es va conjugar té els dies comptats així com les estructures juràssiques dels Estats-nació que el sustenta. Uns Estats incapaços de respondre als nous reptes i necessitats de la ciutadania i, alhora ancorats en la necessitat de les polítiques de creixement i el consumisme. Això obre la porta a projectar unes noves ciutats i viles més equitatives i adaptades als vectors ambientals, determinants pel benestar de les persones. Aquesta transició de l’Estat-nació a les comunitats o bioregions ambientals requerirà la desconstrucció de l’actual administració i la reconstrucció d’una nova governança més transversal per garantir l’equitat i el benestar. Per sort, les societats són dinàmiques i diverses. I una mostra d’això, són els milers d’organitzacions i entitats del tercer sector que treballen al servei de l’interès general. Aquestes són la font d’innovació dels canvis socials que s’apropen. Per tant, una comunitat amb un tercer sector actiu és una societat més capaç de superar les adversitats i liderar el canvi.
La municipalització o remunicipalització de determinats serveis públics implicaria, com a mínim, una reforma a fons de les actuals estructures de l’Ajuntament i una redistribució dels recursos econòmics disponibles. I això sense tenir en compte l’impacte en les finances municipals del deute acumulat al Consistori. Aproximadament, dels 170 milions d’euros del pressupost municipal, un 85% correspon a despesa corrent i, la resta, en bona part es destina a pagar interessos i algunes inversions. Un entorn no gaire favorable, però tampoc impossible per poder fer alguna cosa. Però quina? En un escenari municipal d’ingressos congelats o bé decreixents i una força laboral de prop de 1.300 persones només pot passar per una aliança forta entre l’administració i el tercer sector capaç de generar activitat i valor afegit als serveis públics. Inventariar i concertar actuacions a curt termini permetria crear noves relacions a partir de la coresponsabilitat entre la ciutadania i l’administració en la construcció d’una ciutat benestant i equitativa per a tothom.
Sabadell, 18 d’octubre de 2015
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada