Inconstitucionalitat climàtica
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 14 de novembre de 2017)
La presentació sistemàtica de recursos d’inconstitucionalitat en contra de tot allò que legislava el Govern electe de Catalunya per part de l’Estat ha estat constant des de fa una colla d’anys. La litúrgia politicojurídica de la constitucionalitat desvela que les decisions i arguments són més aviat polítics i no pas jurídics. És possible, com apuntava l’exministre grec Gianis Varufakis aquesta setmana a Barcelona, que la pèrdua de poder de l’Estat espanyol a favor de la troica europea s’hagi somatitzat amb una recentralització i intervenció directa de les competències dels governs locals i territorials. Tot plegat amb l’objectiu de mantenir l’estatus de poder econòmic de la metròpoli. De fet, un canvi del marc constitucional per la política dels fets consumats. I el 155 és la prova de càrrec d’aquesta alteració pactada entre Socialistes i Populars amb la crossa de Ciutadans.
Precisament en aquesta processó d’involució política ara li ha tocat al clima. Un afer que el president del govern de l’Estat el reservava als consells dels seus familiars més propers. Tota una declaració de principis i de banalització d’un dels reptes més importants que ens ha llegat l’era de la industrialització.
La llei catalana de canvi climàtic és una norma moderna en el context europeu, però també un exemple de consens polític i participació social en ple procés sobiranista. L’aprovació de la llei amb 122 vots favorables i 11 abstencions per part dels Populars ho avalen amb escreix. La promulgació i el suport a aquesta llei ambiental és una evidència que el procés no ha estat incompatible amb l’acció de govern. Seria injust no reconèixer l’esforç de tots els representants dels partits polítics que varen esmerçar hores i sapiència per aconseguir la seva aprovació. Un èxit de país que ara pretén desdibuixar el govern de l’Estat en la seva croada contrària als afers ambientals i l’autogovern. També és especialment de justícia reconèixer la tasca del conseller Josep Rull, avui malvadament empresonat, i molt especialment la incansable i tenaç secretària de medi ambient, Marta Subirà. Dos vallesans al servei de Catalunya.
El recurs del govern d’en Mariano Rajoy afecta a 26 articles i a 7 disposicions de la llei catalana de canvi climàtic. Si tenim en compte que el text legal té 56 articles, l’acció del govern espanyol atenta gairebé el 50% de la norma aprovada per una majoria aclaparadora dels parlamentaris catalans. El recurs, per exemple, pretén anul·lar l’impost sobre les emissions de diòxid de carboni, el fons climàtic i el règim de comerç de drets d’emissió. Una fiscalitat ambiental destinada a l’execució de les polítiques i accions de mitigació i adaptació al canvi climàtic. L’ofensiva ambiental de l’Estat és un atac frontal a la implementació de les energies renovables i les mesures de reducció d'emissions de gasos amb efecte d'hivernacle i dels contaminants de l'aire. Amb tot, la pretensió d’impugnar l’article 19 de la llei catalana de canvi climàtic esdevé letal. En aquest article s’hi recull l’objectiu més ambiciós i determinant com és “la transició energètica cap a un model cent per cent renovable, desnuclearitzat i descarbonitzat, neutre en emissions de gasos amb efecte d'hivernacle, que redueixi la vulnerabilitat del sistema energètic català i garanteixi el dret a l'accés a l'energia com a bé comú”
Tal vegada, la impugnació al Constitucional esdevé una acció política i no pas competencial. Els interessos del lobby energètic i motoritzat tenen en l’establishment polític de l’Estat un aliat fidel i eficaç. Un règim que vol perpetuar la vella política i l’economia als postulats de la preindustrialització. Massa passat i poc futur! @manelcunill
Sabadell, 11 de novembre de 2017
La presentació sistemàtica de recursos d’inconstitucionalitat en contra de tot allò que legislava el Govern electe de Catalunya per part de l’Estat ha estat constant des de fa una colla d’anys. La litúrgia politicojurídica de la constitucionalitat desvela que les decisions i arguments són més aviat polítics i no pas jurídics. És possible, com apuntava l’exministre grec Gianis Varufakis aquesta setmana a Barcelona, que la pèrdua de poder de l’Estat espanyol a favor de la troica europea s’hagi somatitzat amb una recentralització i intervenció directa de les competències dels governs locals i territorials. Tot plegat amb l’objectiu de mantenir l’estatus de poder econòmic de la metròpoli. De fet, un canvi del marc constitucional per la política dels fets consumats. I el 155 és la prova de càrrec d’aquesta alteració pactada entre Socialistes i Populars amb la crossa de Ciutadans.
Precisament en aquesta processó d’involució política ara li ha tocat al clima. Un afer que el president del govern de l’Estat el reservava als consells dels seus familiars més propers. Tota una declaració de principis i de banalització d’un dels reptes més importants que ens ha llegat l’era de la industrialització.
La llei catalana de canvi climàtic és una norma moderna en el context europeu, però també un exemple de consens polític i participació social en ple procés sobiranista. L’aprovació de la llei amb 122 vots favorables i 11 abstencions per part dels Populars ho avalen amb escreix. La promulgació i el suport a aquesta llei ambiental és una evidència que el procés no ha estat incompatible amb l’acció de govern. Seria injust no reconèixer l’esforç de tots els representants dels partits polítics que varen esmerçar hores i sapiència per aconseguir la seva aprovació. Un èxit de país que ara pretén desdibuixar el govern de l’Estat en la seva croada contrària als afers ambientals i l’autogovern. També és especialment de justícia reconèixer la tasca del conseller Josep Rull, avui malvadament empresonat, i molt especialment la incansable i tenaç secretària de medi ambient, Marta Subirà. Dos vallesans al servei de Catalunya.
El recurs del govern d’en Mariano Rajoy afecta a 26 articles i a 7 disposicions de la llei catalana de canvi climàtic. Si tenim en compte que el text legal té 56 articles, l’acció del govern espanyol atenta gairebé el 50% de la norma aprovada per una majoria aclaparadora dels parlamentaris catalans. El recurs, per exemple, pretén anul·lar l’impost sobre les emissions de diòxid de carboni, el fons climàtic i el règim de comerç de drets d’emissió. Una fiscalitat ambiental destinada a l’execució de les polítiques i accions de mitigació i adaptació al canvi climàtic. L’ofensiva ambiental de l’Estat és un atac frontal a la implementació de les energies renovables i les mesures de reducció d'emissions de gasos amb efecte d'hivernacle i dels contaminants de l'aire. Amb tot, la pretensió d’impugnar l’article 19 de la llei catalana de canvi climàtic esdevé letal. En aquest article s’hi recull l’objectiu més ambiciós i determinant com és “la transició energètica cap a un model cent per cent renovable, desnuclearitzat i descarbonitzat, neutre en emissions de gasos amb efecte d'hivernacle, que redueixi la vulnerabilitat del sistema energètic català i garanteixi el dret a l'accés a l'energia com a bé comú”
Tal vegada, la impugnació al Constitucional esdevé una acció política i no pas competencial. Els interessos del lobby energètic i motoritzat tenen en l’establishment polític de l’Estat un aliat fidel i eficaç. Un règim que vol perpetuar la vella política i l’economia als postulats de la preindustrialització. Massa passat i poc futur! @manelcunill
Sabadell, 11 de novembre de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada