Després de la fi del món

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de febrer de 2018)

La setmana passada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) es va celebrar la tercera edició de Congrés del tercer sector ambiental de Catalunya (TSAcat). Un equivalent en l’àmbit ambiental de què es proposa la Taula del tercer sector social per les polítiques socials. Les organitzacions de tercer nivell, com són aquestes dues, aixopluguen federacions i associacions amb l’ànim d’afavorir aliances i accions conjuntes entre elles. Habitualment la diversitat i la personalitat de les associacions és un indicador de qualitat social d’una comunitat. Ara bé, l’existència d’estructures de tercer nivell reblen aquest exponent de qualitat associativa que descriu una societat activa.

Històricament, a l’ecologisme català ha existit la creença que la fusió de moltes entitats d’àmbit local o sectorial en una sola organització, a l’estil de Greenpeace hauria estat la solució ideal per plantar cara la destrucció de la natura. Tot i que es va intentar a la dècada dels noranta i posteriors, mai no ha estat possible. Independentment de la perícia dels protagonistes d’aquests episodis, probablement això que una sola gran associació ambiental resoldria tots els afers amb diligència era un mite. La mida no és garantia d’èxit i segurament el més important, abans i ara, és l’existència de moltes entitats fent moltes coses arreu del país i compartint entre elles reptes i fites.

Precisament el mateix dia que se celebrava el Congrés del TSAcat va coincidir amb l’aniversari dels 30 anys de l’inici del judici per delicte ecològic contra els directius de l’elèctrica FECSA a l’Audiència de Barcelona. Els ecologistes d’Alternativa Verda varen presentar una querella per les emissions d’òxids de sofre que abocava a l’atmosfera la central tèrmica de Cercs (Berguedà). Aquests òxids en combinació amb l’aigua i les precipitacions provocava episodis de pluja àcida a les contrades forestals de Vallcebre. En aquella època, arreu d’Europa, les centrals tèrmiques que cremaven carbó per generar energia provocaven a mitja Europa centenars de casos de pluja àcida. Finalment, la companyia elèctrica catalana va ser condemnada en primera instància a l’Audiència de Barcelona i després al Tribunal Suprem. Una victòria de l’ecologisme per aturar un dels flagells ambientals més importants a l’Europa dels vuitanta. I també una demostració de l’efectivitat de l’ecologisme actiu.

El Congrés ambiental, no només coincidia amb un dels aniversaris de l’ecologisme català, sinó també amb una excel·lent exposició del CCCB titulada “Després de la fi del món”. Potser un enunciat de naturalesa apocalíptica, però d’obligada visita. Sense ànim de relatar el contingut de l’exhibició, sí que val la pena comentar aquesta idea que accentua de canvi d’era geològica. Els autors postulen que l’era de l’Holocè ha finalitzat després d’11.700 anys per entrar a la nova era batejada com Antropocè. La idea que defineix aquest nou neologisme deriva de la industrialització, però especialment de la capacitat dels humans de generar canvis comparables als produïts per les eres geològiques. De fet, diversos autors situen el seu inici en la detonació de la prova de bomba nuclear Trinity el 16 de juliol de 1945 al desert de Nou Mèxic, als Estats Units. L’avantsala de què passaria més tard a Hiroshima i Nagasaki. L’inici de la nova era, en cap cas és la finalització de la capacitat dels humans de modificar el Planeta. La combustió de milions de tones de petroli o passar de 2.500 milions d’habitants el 1950 als actuals 7.500 milions són dues evidències del que s’ha anomenat “La Gran Acceleració”. Reflexions oportunes i instigadores per promoure un nou ordre i canvi de paradigma vital com a societat.

Sabadell, 18 de febrer de 2018

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Creixement i immobilitat

La Plaça zona zero

Espigolar entre deixalles