Manel Cunill i Llenas

(publicat al Diari de Sabadell) Ara que ja arriben tímidament les primeres calors -de fet la setmana que ve ja comença la primavera- a tots plegats se'ns posen els pèls de punta de pensar que aquest pot ser un estiu eixut i sec, amb el conseqüent risc d'incendis forestals o bé que la manca d'aigua ens porti les anunciades restriccions del subministrament d'aquest bé tan preuat. Aquest hivern que ens deixa ha estat un dels menys plujosos que hem viscut en els últims anys. De ben segur que tots desitgem que l'esperada primavera ens porti centenars de litres d'aigua tant per la natura, com pel camp, com pels ciutadans i ciutadanes que vivim en aquest país mediterrani. És obvi que sense aigua no hi ha vida, però l'actual situació ens pot abocar a presenciar l'angoixa d'una natura que vol esclatar de vida però que es resisteix, involuntàriament, per manca d'aigua. És evident que el pessimisme no ha de presidir aquesta espera, ansiosa, de veur...

(publicat al Diari de Sabadell) Jo no jugo a golf com tampoc ho fan milers i milers de ciutadans i ciutadanes de Sabadell i de Terrassa. Malgrat no jugar a golf, i per tant desconèixer de primera mà els al·licients i emocions d'aquest esport, sí que em preocupa l'impacte ambiental i social que comporten les intal·lacions necessàries per practicar aquest esport. I precisament per aquest motiu, no estic d'acord que es construeixi un camp de golf al paratge natural de Torrebonica i Can Bonvilà. Primer de tot m'agradaria aclarir que personalment no tinc cap problema amb els esportistes que practiquen el golf i, per tant, entengueu les meves paraules en aquesta tribuna com l'opinió d'algú que està en desacord amb la proliferació indiscriminada d'instal.lacions per a la pràctica del golf. Per tant, no és una crítica qui han triat aquest esport sinó un toc d'alerta del que impliquen aquestes infraestructures esportives. Tanmateix, i anant a pams, recen...

(publicat al Diari de Sabadell) Els veïns de mar, els de l'altra banda de Collserola, sovint viuen embadalits pel seu cosmopolitisme respecte a la resta de mortals. És fàcil ensopegar amb algun veí eixerit que exhaust de demanar no sé quantes infraestructures acaba la seva insaciable reivindicació amb una adorable veneració al fet de provenir del rovell de l'ou de l'Europa postmoderna. No cal dir que prefereixo que els veïns cultivin aquesta identitat "xic" abans que es dediquin a promoure determinades idees o postular propostes territorials més pròpies de la simulació i de la virtualitat que no pas de la realitat. Ho dic perquè no fa gaire temps algun flamant alcalde de la vessant de mar de Collserola, argumentava l'honor que representava per la ciutat de Barcelona pagar peatge per entrar-hi. I res més lluny que comparar la ciutat dels gratacels de la costa est dels EUA, on cal pagar peatge per accedir a Manhattan, amb la flamant ciutat postolímpica d...

(publicat al Diari de Sabadell) A les portes d'un any electoral, i de més d'una sorpresa, els nostres polítics de la transició fan gala públicament del seu suport al tren, tant des de l'esquerra progressista com des de la dreta nacionalista -per emprar el mateix argot que utilitzen- però que per definir-los d'una altra manera, més planera, els podríem anomenar les forces de poder. Cal felicitar, a tots plegats, aquesta incipient militància a favor del transport col.lectiu, altrament conegut com a transport públic. Anunciar al lector que s'entén per transport col.lectiu aquell mitjà de transport de titularitat pública o privada que s'utilitza per desplaçar un grup o col.lectiu de persones d'un indret a un altre, per exemple, els taxis, els autobusos, els trens, els tramvies o els avions són una mostra d'aquesta classe de mitjà. Tot i així, popularment ha quallat la idea que tant l'autobús com el ferrocarril són transports públics, més que col....