Erupció de canvi
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 10 d'octubre de 2017)
Per a molts aquesta ha estat una setmana arrítmica i dificultosa per recuperar la normalitat quotidiana. Un dia sí i l'altre també, els canvis de l’estat d’ànim estaven a l’ordre del dia. És evident que l’exercici de la força per part de l’Estat espanyol a les portes dels col·legis electorals ens ha afligit, a tots plegats; un dol que portarem amb nosaltres durant molt de temps. Hi ha coses que ens marquen per tota la vida i aquesta és la conseqüència quan esdevens víctima de la violència. Aprendrem a conviure-hi, però rarament oblidarem.
En el context d’una societat democràtica és inacceptable pensar que les coses es resolen per la força de les porres o de les armes. I en aquest debat sobre la violència no és admissible mantenir posicions equidistants. Per això, la ciutadania, i especialment les organitzacions polítiques, han de reivindicar la pau i llurs valors com a mecanismes útils per dirimir les diferències. Ara bé, també s’ha de denunciar i aïllar aquells que presumeixen de la pràctica de la força per imposar-se políticament. Molts recordaran aquella frase de José Maria Aznar que “en absència de violència, en democràcia es pot parlar de tot”. Per tant, la coherència i trajectòria de qualsevol demòcrata es demostra en aquests moments. No s’hi val canviar els valors i els fonaments del règim democràtic en funció dels interessos partidistes o particulars, com és l’actual cas o amb la recent crisi economicofinancera que ha patit l’Estat espanyol.
Tal vegada el procés català des de fa temps potser ha esdevingut un meteor d’escala geològica. És a dir, d’aquells fenòmens que verdaderament generen canvis substancials i que esdevenen imparables. Els anys noranta, per terres d’Amèrica Central, escoltava encuriosit les explicacions de com un terratrèmol havia provocat l’emergència de la plataforma continental modificant la línia de costa del país. També és fàcil recórrer a l’exemple de l’erupció d’un volcà. Imparablement la seva beurada de lava desfila per la muntanya fins a arribar al mar o bé, fins i tot, pot emergir des del mar per crear una nova illa. No va ser el cas, però l‘any 2011 a l’Illa de El Hierro una erupció volcànica submarina albirava l’aparició d’un nou illot. Si acceptéssim aquesta similitud entre els processos sociopolítics i geològics semblaria raonable acceptar que la millor solució seria reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya. Sovint, la natura ens ensenya que les pertorbacions són la bases dels grans canvis que ha sofert la Terra, i davant d’això el més sensat és desenvolupar la nostra capacitat d’adaptació. Tal com farem per respondre al repte del canvi climàtic o canvi global com aventuren molts científics i analistes ambientals.
Precisament aquest procés d’adaptació al nou escenari sociopolític s’ha de fer sense generar traumes ni retrets. De fet, les persones independentment de la nostra pertinença a una comunitat vivim, treballem i pensem en un entorn global i d’interdependència. Potser encara som massa esclaus de la visió de l’estat-nació nascut del segle XVIII. És palmari que a principis del segle XXI les societats hem avançat a velocitat de vertigen i ens organitzem substancialment diferent. En tan sols 40 anys ja no es parla de moneda pròpia i la pesseta és història. Avui l’euro és la moneda comuna de milions d’europeus. Les fronteres entre països europeus són més aviat psicològiques que no pas físiques. Alguns podem circular lliurement per Europa i el nostre passaport reconeix la nostra pertinença a la Unió Europea. Una comunitat encara en construcció i massa condicionada pels interessos exclusivament mercantils i dels Estats. Inequívocament caminem cap a l’Europa de les regions i ciutats on les comunitats prenen una dimensió de proximitat. El procés català serà una contribució notòria en aquest camí. Endavant!
Sabadell, 8 d’octubre de 2017
 |
| Sant Julià de Ramis, diumenge 1 d'octubre de 2017 |
En el context d’una societat democràtica és inacceptable pensar que les coses es resolen per la força de les porres o de les armes. I en aquest debat sobre la violència no és admissible mantenir posicions equidistants. Per això, la ciutadania, i especialment les organitzacions polítiques, han de reivindicar la pau i llurs valors com a mecanismes útils per dirimir les diferències. Ara bé, també s’ha de denunciar i aïllar aquells que presumeixen de la pràctica de la força per imposar-se políticament. Molts recordaran aquella frase de José Maria Aznar que “en absència de violència, en democràcia es pot parlar de tot”. Per tant, la coherència i trajectòria de qualsevol demòcrata es demostra en aquests moments. No s’hi val canviar els valors i els fonaments del règim democràtic en funció dels interessos partidistes o particulars, com és l’actual cas o amb la recent crisi economicofinancera que ha patit l’Estat espanyol.
Tal vegada el procés català des de fa temps potser ha esdevingut un meteor d’escala geològica. És a dir, d’aquells fenòmens que verdaderament generen canvis substancials i que esdevenen imparables. Els anys noranta, per terres d’Amèrica Central, escoltava encuriosit les explicacions de com un terratrèmol havia provocat l’emergència de la plataforma continental modificant la línia de costa del país. També és fàcil recórrer a l’exemple de l’erupció d’un volcà. Imparablement la seva beurada de lava desfila per la muntanya fins a arribar al mar o bé, fins i tot, pot emergir des del mar per crear una nova illa. No va ser el cas, però l‘any 2011 a l’Illa de El Hierro una erupció volcànica submarina albirava l’aparició d’un nou illot. Si acceptéssim aquesta similitud entre els processos sociopolítics i geològics semblaria raonable acceptar que la millor solució seria reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya. Sovint, la natura ens ensenya que les pertorbacions són la bases dels grans canvis que ha sofert la Terra, i davant d’això el més sensat és desenvolupar la nostra capacitat d’adaptació. Tal com farem per respondre al repte del canvi climàtic o canvi global com aventuren molts científics i analistes ambientals.
Precisament aquest procés d’adaptació al nou escenari sociopolític s’ha de fer sense generar traumes ni retrets. De fet, les persones independentment de la nostra pertinença a una comunitat vivim, treballem i pensem en un entorn global i d’interdependència. Potser encara som massa esclaus de la visió de l’estat-nació nascut del segle XVIII. És palmari que a principis del segle XXI les societats hem avançat a velocitat de vertigen i ens organitzem substancialment diferent. En tan sols 40 anys ja no es parla de moneda pròpia i la pesseta és història. Avui l’euro és la moneda comuna de milions d’europeus. Les fronteres entre països europeus són més aviat psicològiques que no pas físiques. Alguns podem circular lliurement per Europa i el nostre passaport reconeix la nostra pertinença a la Unió Europea. Una comunitat encara en construcció i massa condicionada pels interessos exclusivament mercantils i dels Estats. Inequívocament caminem cap a l’Europa de les regions i ciutats on les comunitats prenen una dimensió de proximitat. El procés català serà una contribució notòria en aquest camí. Endavant!
Sabadell, 8 d’octubre de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada