Un país més ferm
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 17 d'octubre de 2017)
Aquests dies d’atzucacs és fàcil recórrer a certs paral·lelismes, ja siguin els fets d’octubre de 1934 o els convulsos anys setanta, tot just desprès de la mort del cabdill espanyol al llit, per aventurar la incertesa dels pròxims dies o setmanes. El tòpic apel·la que la història es repeteix, però la “carpeta catalana” fa centúries que existeix. Els esdeveniments històrics no sempre han estat els mateixos i, encara menys, els protagonistes i llur context sociopolític. Aquesta dimensió en el temps i la realitat social del país fa que l'esdevenir sigui del tot incert.
Per aquells que enguany ens hem incorporat a la versió 5.0 de la vida, és palès que la presència i l’actuació d’aquests dies de la Policia Nacional o la Guàrdia Civil als carrers de les ciutats i viles del país ens han obert les finestres de la memòria. A mitjans dels anys setanta, molts encara recordaran els autobusos i “land-rovers” dels Grisos aparcats, plens d’efectius a l’espera d’actuar, a la vorera sud de l'avui carrer de la República. Fins i tot, es podia coincidir amb la policia en els camps de futbol que hi havia a les pistes d’atletisme on avui hi ha “La Bassa”. En el mateix espai, ells s’entrenaven per repel·lir als futurs manifestants, i la canalla empaitàvem la pilota en el camp de sorra del costat per fer gol. Dos mons paral·lels en un mateix lloc. Aquesta realitat es produïa a les portes de la sortida del franquisme i l’inici d’una transició per democratitzar l’Estat espanyol. I precisament en aquest context, el setembre de 1977 el Govern espanyol restablia provisionalment la Generalitat de Catalunya, abans de l’aprovació de la Constitució Espanyola. Avui sacralitzada per aquells que en el seu dia s’hi varen oposar acèrrimament. Paradoxes de la política.
Aquests quaranta anys de transformació han estat proteics. Una primera etapa liderada pel municipalisme democràtic que desembarcava el 1979 als Ajuntaments i l’obertura del Parlament que portaria, més endavant, un nou Estatut i la configuració d’un Govern electe. A partir d’aquí, la consolidació de les polítiques públiques i les estructures d’autogovern han conviscut amb un canvi socioeconòmic més que notori i estructural. Sempre regulat per les crisis característiques del capitalisme que cíclicament viu etapes d’expansió i recessió que comporten desigualtats i conseqüències poc recomanables. També és cert que la consolidació del discutit “model Barcelona”, ideat en el marc d’uns jocs olímpics, ha estat assolit amb efectiu èxit. L’exemple més clar és la capitalitat i el ressò internacional que evoca la capital catalana. Ara bé, també s’ha de reconèixer el valor de la xarxa de ciutats mitjanes que per la seva dimensió i interconnexió articula una part molt important del país i el seu teixit socioeconòmic. Aquesta realitat local i nacional és una malla que actua com un tot. I és això que ferma el país, més enllà de les conjuntures electorals i els actuals embats de l’Estat. Aquesta és la virtut d’una societat que s’organitza sense disposar d’un Estat.
A més, la diversitat de procedències i cultures de la gent que conviu avui a Catalunya ha llegat una identitat més basada en la convivència que no pas amb la diferència. Tant ara com fa noranta anys. Per això és impensable exigir a la ciutadania que oblidi la seva identitat i cultura d’origen per convertir-se a la cultura dominant. Per aquest motiu, la cultura sociopolítica de convivència s’ha construït amb la participació de les persones a través de multitud de mecanismes de concertació i d’acord que van des de les relacions entre privats fins els acords institucionals. Malauradament una realitat sociopolítica que l’Estat-nació és incapaç de comprendre.
Sabadell, 14 d’octubre de 2017
Aquests dies d’atzucacs és fàcil recórrer a certs paral·lelismes, ja siguin els fets d’octubre de 1934 o els convulsos anys setanta, tot just desprès de la mort del cabdill espanyol al llit, per aventurar la incertesa dels pròxims dies o setmanes. El tòpic apel·la que la història es repeteix, però la “carpeta catalana” fa centúries que existeix. Els esdeveniments històrics no sempre han estat els mateixos i, encara menys, els protagonistes i llur context sociopolític. Aquesta dimensió en el temps i la realitat social del país fa que l'esdevenir sigui del tot incert.
 |
| Girona (octubre, 2017) |
Aquests quaranta anys de transformació han estat proteics. Una primera etapa liderada pel municipalisme democràtic que desembarcava el 1979 als Ajuntaments i l’obertura del Parlament que portaria, més endavant, un nou Estatut i la configuració d’un Govern electe. A partir d’aquí, la consolidació de les polítiques públiques i les estructures d’autogovern han conviscut amb un canvi socioeconòmic més que notori i estructural. Sempre regulat per les crisis característiques del capitalisme que cíclicament viu etapes d’expansió i recessió que comporten desigualtats i conseqüències poc recomanables. També és cert que la consolidació del discutit “model Barcelona”, ideat en el marc d’uns jocs olímpics, ha estat assolit amb efectiu èxit. L’exemple més clar és la capitalitat i el ressò internacional que evoca la capital catalana. Ara bé, també s’ha de reconèixer el valor de la xarxa de ciutats mitjanes que per la seva dimensió i interconnexió articula una part molt important del país i el seu teixit socioeconòmic. Aquesta realitat local i nacional és una malla que actua com un tot. I és això que ferma el país, més enllà de les conjuntures electorals i els actuals embats de l’Estat. Aquesta és la virtut d’una societat que s’organitza sense disposar d’un Estat.
A més, la diversitat de procedències i cultures de la gent que conviu avui a Catalunya ha llegat una identitat més basada en la convivència que no pas amb la diferència. Tant ara com fa noranta anys. Per això és impensable exigir a la ciutadania que oblidi la seva identitat i cultura d’origen per convertir-se a la cultura dominant. Per aquest motiu, la cultura sociopolítica de convivència s’ha construït amb la participació de les persones a través de multitud de mecanismes de concertació i d’acord que van des de les relacions entre privats fins els acords institucionals. Malauradament una realitat sociopolítica que l’Estat-nació és incapaç de comprendre.
Sabadell, 14 d’octubre de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada