Exercir la sobirania

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 31 d'octubre de 2017)

És obvi que el país està més que remogut. Cada setmana que passa, l’actualitat ens inunda de notícies de tota mena, però les relacionades amb el procés impacten amb certa contundència, ja sigui per un nou embat de l’Estat, una decisió del Parlament o un acord del Govern català. També és cert que la dimensió de les decisions i llurs conseqüències ens empenyen a un tobogan d’emocions que d’alguna manera ens reformaten massa sovint l’estat d’ànim fins a assolir un nou equilibri. Són les coses de viure moments històrics.

La virtut del procés català és que no té precedents en cap altre indret d’Europa, i per aquest motiu qualsevol comparació amb altres casos esdevé desencertada. Lògicament es pot aprendre d’altres processos d’emancipació nacional succeïts en les darreres dècades, però el que avui passa a Catalunya és del tot inèdit. Aquesta realitat divergent amb d’altres fa molt difícil poder aventurar que passarà, i especialment encertar què cal fer. En poques paraules no hi ha manual homologable. Això que a priori es podria entendre com un handicap s’ha convertit en una solució. M’explico. Després de cada decisió important s’activa espontàniament un procés de deliberació entre milers i milers de persones. Aquestes s’interpel·len entre elles a través de les seves xarxes de comunicació (virtuals i presencials) en relació amb el què ha passat i què cal fer. En poques paraules, un mecanisme en xarxa que esdevé imparable, reflexiu, propositiu i assertiu amb una elevadíssima capacitat de socialitzar la resposta. Aquesta cultura sociopolítica de la societat catalana que lidera el procés d’autodeterminació és el que desconcerta a altres actors i alguns observadors del procés català, acostumats a la simplicitat de les confrontacions testosteròniques i mesures de força coercitiva.

Fins fa pocs dies existia un cert equilibri de la tensió política a partir de l’amenaça d’aplicar l’article 155, i per l’altra part, la proclamació de la República catalana. L’anunciada aprovació per part del Senat espanyol del text normatiu de l’article 155 i les mesures derivades varen desencallar la reclamada proclamació de la República catalana per part del Parlament. Ara el país afronta una nova etapa del que s’ha anomenat “procés”. Segurament aquesta etapa tindrà un moment àlgid quan l’Estat espanyol intenti celebrar les eleccions del 21 de desembre. En aquest context d’ara, també caldrà veure com encaixa l’administració catalana l’obediència als embats del govern de l’Estat i l’acció decidida del govern electe sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015.

Les coses no passen del blanc al negre, ni la nit al dia, de cop. Tot procés de canvi o transformació és progressiu. I així s’ha d’entendre el que passa i passarà aquests dies com els que vindran. Si divendres se celebrava la proclamació de la República, no volia dir que tot ja estava resolt, que els suports plourien a doll i l’Estat espanyol s’avindria a negociar els actius i passius. La proclamació va ser una decisió simbòlica però necessària per continuar el procés col·lectiu de construcció d’un nou ordre social i polític. Aquest és un camí que s’haurà de recórrer i el temps que es dispensarà el desconeixem. Tal vegada, els partidaris de la independència entenen aquest procés com una part del seu ferm compromís cívic i polític amb Catalunya. I precisament per això es vol exercir amb una certa normalitat, sense alterar excessivament la vida quotidiana de tots plegats, ni atemorits per les falses informacions ni l’animadversió dels discrepants. Una revolució pacífica, amable i decidida.

Sabadell, 29 d’octubre de 2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Creixement i immobilitat

La Plaça zona zero

Espigolar entre deixalles